Aviat farà 9 anys que em vas deixar. Vas triar la revetlla de Sant Joan per fer-ho, havent pres una mica de coca i cava amb el pare. Potser vaig ser la darrera persona amb qui vas parlar. Jo era a Sant Carles de la Ràpita, sopant amb la meva parella i uns amics, el metge em donà permís per marxar i tu gairebé m’hi vas obligar. Havent sopat et vaig trucar, eren les dotze tocades i em vares dir: “Passa-t’ho bé, Marta, t’estimo”. Una hora més tard em trucaven de l’Hospital. Jo ja era al llit i sense despertar a ningú vàrem venir al teu costat, em vas esperar per marxar, et vaig donar la mà i et vaig xiuxiuejar a cau d’orella, altre cop, totes aquelles coses que la malaltia em va donar l’oportunitat de dir-te. I te n’anares, la matinada de Sant Joan, amb els darrers petards de la revetlla retronant a l’alba. I allà, en aquell precís moment va aparèixer el dolor: negre, colpidor, ferotge, asfixiant. El dolor d’haver-te perdut a tu, mare. Aquell dia no només vas marxar tu, el pare va començar a emprendre el teu camí, i amb tu, una part de mi també se n’anà. Amb tu, va marxar la filla que era, i de sobte, darrera meu, no hi havia res més que dolor, només dolor que ha anat canviant de forma, de color amb el pas del temps. A vegades, sobre tot al poc de la teva marxa tenia forma de ràbia i anava acompanyada d’un crit de soledat, més tard va aparèixer de color gris com el cel de Barcelona al novembre, quan et podia començar a recordar abans de la malaltia i em demanava que més hagués pogut fer per fer-te feliç. Ara el dolor és fi, com una punxada entre les costelles avisant-te que ja no hi ets malgrat en aquell precís moment et recordi amb un somriure quan algú em diu que cada cop m’assemblo més a tu. El que més m’ha sorprès de perdre’t, és el dolor de saber que ja mai més ningú estarà al cas de les coses quotidianes de la meva vida. A qui li importa si es casa una amiga meva que viu a l’altra banda del món, a qui mai ningú no ha vist i que ningú recorda. A tu, mare, com a totes les bones mares, t’importava, i no només sabies el seu nom sinó també recordaves anècdotes i el nom dels seus pares i amics. Qui em recordarà que he d’anar al metge per un mal de cap que vaig tenir la setmana passada i que es va solventar amb un analgèsic?. Quan penso en tu i en totes les coses que m’has ensenyat, en les que t’has perdut, en les que no veuràs, el dolor torna, transformat, però insistent. Parlo cada nit als meus fills de tu. T’he transformat en una fada, que explica coses meravelloses mentre dorms perquè cada dia siguis una mica més feliç. Però malgrat tot, el dolor hi és en tot el que em recorda a tu, com un ésser fantàstic que em va ensenyar a vestir conjuntada tant per dins com per fora, a saber estar, a riure’m de mi mateixa, a saber apreciar un bon àpat i un bon cava, a llegir mossèn Ballarín i sobretot, a viure el present, l’aquí i l’ara. Una vegada algú em va dir que la única cosa bona que té el dolor és que saps que passarà, el que es va descuidar de dir-me es que si el dolor no és físic, no marxa, només es transforma, com el dolor que ara sento a l’escriure i tot, perquè ja no hi ets. Jo sento dolor perquè ja no podrà escoltar mai més com l’estimo. I tu, ja li has dit avui a la teva?

Marta Torra
Barcelona, 1973. Llicenciada i màster en Psicologia per la UB. Té el seu propi centre, Grup Terapèutic Bruc. Col·labora en una associació de formació en emergències mèdiques (EMER) en xerrades a nens i adolescents a escoles i entitats, així com formació com a psicòloga d’empresa. Membre fundadora i vicepresidenta de l’Associació El Matí.
Article anteriorFidelio
Article següentTaurons