Finestres amigues

La Carme Cinca i la Montse Jané són amigues des de la infantesa i les seves finestres també guaiten amb ulls brillants com els hi passa la vida pel davant:

Des de la finestra, encarada al sud, veig el meu pati. Com una litúrgia diària, cada matí, la primera cosa que faig és obrir la finestra, veig el cirerer i la prunera, que com un calendari m’assenyala, sense jo voler-ho, les estacions de l’any. L’hora, més o menys, ja la sé, és l’hora que m’he despertat, m’ho ha dit el meu rellotge biològic. Miro el cel, que em fa interpretar el temps que farà, pel seu blau o el seu gris, la boira que entela o el decorat de núvols que hi ha. Respiro profundament davant de la finestra l’aire nou del matí. Sé el que haig de fer cada dia. La deixo oberta, ja la tancaré o la deixaré oberta, com convé.
     Més tard, sempre hi ha aquell moment, de matí o de tarda, que varia depenent de l’època que estem, és a dir, si el sol és més alt o més baix, amb una llum adequada i perfecte per llegir una llarga estona que sempre l’aprofito, s’ho val.
     Per aquesta finestra oberta, sento el moviment que hi ha al carrer, sento el cant dels ocells, sento les campanes que em diuen com passen les hores i puc comptar les campanades, sento bordar el gos del veí… passa algú desconegut per a ell.
     Al vespre, quan haig d’encendre llum, passo la cortina, em tanco com si estigués reclosa, com un caragol i protegida al meu destí.
     La finestra és una obertura, una invitació a mirar més enllà, i hem d’obrir-la a les coses noves, a volar per buscar els nostres somnis, a canviar la visió de les coses equivocades o ferides, i sobretot a la pluja que purifica i oxigena l’estança i tot seguit el nostre interior.
                                                                          Carme Cinca, 17 de novembre del 2022



Mentre escric, de tant en tant, em quedo observant per la finestra del meu estudi i m’hi quedo embadalida, contemplant la verdor del paisatge.
     Veig el jardí dels veïns, segueixo una estona els jocs els nens, corren i criden, els avis els hi van al darrera vigilant-los i fent-los moixaines. Al fons el Turó de la Penya per on s’acaba d’amagar el sol deixant un rastre de colors suaus, taronges, grocs, roses i blaus.
     A vegades miro sense veure res, em serveix per desgranar els meus pensaments.
     Avui ha sigut un dia molt bonic, tan sols un fet l’ha entristit una mica, però no vull pensar-hi. Han vingut els fills i els néts a dinar, han arribat tots alhora, rebent petons i abraçades entre rialles. La Clàudia m’ha portat un ramet de gardènies del seu jardí, amb una fotografia on l’hi estic explicant un conte, tot embolicat amb una cinta rosa… Em fa molt feliç veure els meus fills i les seves parelles parlant i rient animadament. Em pregunto si tot ha anat bé, el menjar els hi agradat? He estat prou pels néts?
     Ara miro per la finestra del meu quarto per on albiro una part del nostre Montseny, un espectacle canviant magnífic, llavors la mirada queda congelada en un punt inexistent, i ressonen al meu cap les paraules que ahir a la nit va pronunciar el nostre President i sobretot la pregunta que ens faran a tots els ciutadans de Catalunya de:
     Vols que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? I tant que ho vull, penso una estona en tot el que suposaria fer realitat aquest somni!
     Baixo a la cuina i abans de posar-me a fer el sopar i baixar les persianes, dono una ullada a fora a través de les ombres, hi veig un parell d’ ocellets que busquen refugi a recer d’ un arbre del jardí per passar-hi la nit.
     Era per la finestra de la sala per on veia marxar els meus pares després d’un dinar familiar o d’una de les visites que ens feien tot sovint. Agafats de bracet, últimament, molt lentament, tornant cap a casa seva. Jo els seguia amb la mirada fins que desapareixien, molt conscient que, quan ja no hi fossin, aquella imatge tan tendra quedaria gravada per sempre més a la meva memòria i en el meu record.

                                                                          Montserrat Jané, 11 de Juny del 2017

Article anteriorI de sobte, el silenci
Article següentTot descobrint al Pare Noël: la màgia de Santa Claus
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.