No m’entenguin malament. No sóc tan taujà de voler posar l’honesta gent de la CUP al mateix nivell del govern espanyol. Ni seria just ni seria exacte. Vull expressar només el que en aquests moments diu una munió de catalans: que l’entestament de la CUP a impedir que Mas sigui investit President fa un mal a l’independentisme que no sembla que els cupaires tinguin gens clar. En principi tenen raó en un punt: ni en política ni en cap altre camp ningú no hauria de ser imprescindible. Això, però, és la teoria. La pràctica, i la història ens en dóna més d’un exemple, és diferent.
Certament hi ha sovint el risc que els que es creuen imprescindibles es vulguin eternitzar en els seus cárrecs (a casa nostre n’és un exemple en Duran Lleida i ja veiem com ha acabat). Però el cas d’Artur Mas és diferent. En primer lloc ja ha deixat ben clar que no es vol eternitzar enlloc i que quan hagi fet la seva feina (és a dir el dia que Catalunya sigui independent i sigui reconeguda per altres estats) es retirarà de la política. Qualsevol menys patriota que ell i amb menys esperit de sacrifici ja ens hauria enviat a fregir pastanagues fa temps, amb tot el que s’ha hagut i encara s’ha de sentir. És imprescindible en Mas? Anem a pams. No ho és en el sentit que, si la servil justícia espanyola l’empresonés i/o l’inhabilités el procés no s’aturaria perquè tenim prous noms capaços per agafar el relleu. Però ho és -i tant com ho és- en el sentit que seria una aberració que fossin els independentistes mateixos els que arraconessin l’home que és (entre molts altres motius) un atot inestimable per les nostres relacions internacionals. I ho recalco i ho repeteixo: en Mas és, ara i en les condicions actuals, imprescindible. Ni que sigui només per aquests divuit mesos (o un parell més o menys) que calguin per arribar a la fita. Qui no ho sàpiga veure o té un horitzó molt estret que només arriba a les reunions assembleàries de la comarca i deixa fora la resta del món, o té tan assumit un prejudici rancuniós que ja no és capaç de pensar amb una certa lògica política.
Sobre l’horitzó. El nostre és un país petit i el nostre independentisme un molest furuncle, amb perdó, al cul d’Europa, que ara veu com el furuncle s’està rebentant i encara no sap quina pomada posar-hi. El món en general i Europa en particular tenen molts problemes greus que arriben al voraviu de la gent, molts forats que no se sap com tapar. Pels altres, comparat amb els grans conflictes, el problema català és molt secundari. peró per nosaltres és vital d’assegurar-nos la comprensió i el suport de tants europeus com puguem (tant a nivell individual com estatal). Sembla, però, que als fonamentalistes de la CUP tant els fa què pensi Europa de nosaltres. És més, veuen Europa com una conxorxa capitalista indesitjable, i ni volen que la pertinença a Europa formi part dels objectius d’una Catalunya independent. Una manca de realisme que no diu res de bo per la CUP com a partit que pugui agafar una responsabilitat governamental. Per Europa, però, agradi o no a molts masòfobs, Artur Mas és l’interlocutor més vàlid i més apte que tenim.
Pel que fa al prejudici rancuniós, ja n’ha parlat més d’un comentarista en els darrers temps. Molta gent d’esquerra (no pas sols d’ERC) no paeixen que després que ells hagin estat durant décades independentistes declarats, però en minoria, ara vingui un “burgès”, un “titella del pont aeri” (i altres coses pitjors) i aconsegueixi (no pas ell sol, però sí amb ell al davant de tot) posar al país en la recta final cap a la sobirania pròpia. No li perdonen. I això és tan curt de gambals que no comprenc com algú es pot titular progressista i es deixi portar per reaccions de criatura despitada. Em sembla que va ser Churchill que va dir que per derrotar Alemanya si calgués s’aliaria fins i tot amb el diable. I ni que els nostres fonamentalistes considerin potser en Mas com el diable, per què es neguen a aliar-s’hi per a aconseguir la llibertat almenys de la part de la nostra nació on avui això és possible?.
Per l’altra banda del panorama, els despitats manaires de Madrid, fent servir els seus submisos tribunals, el volen engarjolar, inhabilitar i si poguessin fins i tot el desterrarien a l’Antàrtida, creient (encara ara!) que sense ell se’ls hi acabarà el problema. Com ha dit un mateix cupaire, en Julià de Jòdar, l’atac no va sols contra en Mas, va contra Catalunya. I per això, ara més que mai, l’hem d’enfortir, hem de blindar-lo. Que l’estranger vegi que li donem més suport que mai. Perquè no es tracta de si en Mas és de dretes o d’esquerres, no es tracta de si és independentista de sempre o des de fa quatre dies, ni de si les retallades, que li van ser imposades a base de buidar la hisenda catalana, s’haurien pogut fer d’altra manera o no. Es tracta de què la pallissa jurídica que li volen donar, l’ha d’aguantar en representació nostra, i és una mostra molt petiteta de la que ens donarien si fracasséssim.
Per això, per no fracassar, ens fa un servei ben galdós tot allò que posi discòrdia entre nosaltres, que pugui fer que l’estranger ens prengui menys seriosament, Per això tan mal poden fer-nos els obcecats cupaires a casa nostra (o més) que els despitats manaires a “Madrid y provincias”. Tot són mals aires.
De tota manera, la rapidesa vertiginosa dels esdeveniments i la forma gairebé miraculosa amb la que hem superat més d’un entrebanc que semblava insalvable, pot fer que aviat els nostres independentistes es treguin altra vegada del barret una altra solució inesperada que ens empenyi endavant i torni a posar frenètics els manaires de la “villa y corte”. Tant de bo que passi aviat.
