Quan estic acabant d’enllestir aquesta ressenya fa tan sols unes hores que les tropes russes han iniciat la invasió d’Ucraïna. El discurs agressiu de Putin per justificar l’atac és un monument de cinisme extrem i de nacionalisme abominable. Novament en la història un paranoic inicia un guerra per moure fronteres, estendre el domini sobre els veïns i sotmetre’ls. La resta del món ja hem fet tard i malament per aturar-lo. Potser, com ha dit aquests dies el professor Timothy Garton, finalment hauran de ser els mateixos russos els que es girin i diguin «Prou. No en el nostre nom».
Les fronteres són aquelles línies dibuixades per convinença sobre un mapa que delimiten els grups humans i els pobles. En l’epíleg de les seves Fronteres —que acaba de publicar Comanegra—Vicent Partal conclou que són aquells límits que tan profundament han marcat, marquen i marcaran encara l’existència de la gent. La seva trajectòria vital i professional l’ha dut a recórrer els cinc continents de dalt a baix i a estar en el rovell de l’ou en alguns moments de gran transcendència històrica, i al final del pròleg ens confia que les fronteres són un fenomen que sempre l’ha fascinat.
En el mateix pròleg ens explica que durant molts anys ha covat un desig, el de transmetre tot aquest coneixement adquirit i totes les experiències acumulades en una obra acadèmica sobre aquest tema. De seguida reconeix que a aquestes alçades de la vida ha hagut de rendir-se a l’evidència que, amb tota probabilitat, mai no arribarà a escriure aquest llibre. Sortosament, però, ha trobat la via per aplicar-se a l’assumpte d’una manera menys formal i sistemàtica, a través de la forma del relat i la vivència personal. Així doncs, aquest volum resulta un destil·lat de l’obra més completa que s’ha quedat en un desideràtum impossible.
En qualsevol cas Fronteres no és un llibre de viatges. Podríem dir que constitueix un viatge per la història dels pobles a través de diversos indrets —espais de frontera, diu— que l’autor es dedica a descriure posant descaradament davant de tot la meua mirada personal. Una mirada humana empàtica, commovible, i professionalment avesada a agrupar informacions i dades, a captar matisos i a integrar variables.
Hi ha més. Vicent Partal va ser militant marxista. En algun moment de la seva trajectòria intel·lectual la interpretació hegeliana de la Història haurà estat la base per analitzar els fenòmens sociològics i les actuacions humanes. El mètode dialèctic l’haurà marcat a l’hora d’examinar els processos històrics. Vull dir amb això que la seva mirada ha desenvolupat una aguda capacitat per capir les situacions i desentranyar-ne les causes; i en treu molt de suc.
El pròleg que escriu és un assaig sobre la idea de frontera com a límit entre comunitats humanes. Durant una trentena de pàgines l’autor repassa l’evolució fàctica, administrativa i sociològica de les fronteres, s’endinsa en la història, excava en les fonts historiogràfiques i construeix un discurs suggeridor i amb gruix. Des del final de les guerres napoleòniques les fronteres del món s’han traçat amb la funció de dividir-lo en estats, però ell les entén d’una manera menys restrictiva, més oberta, com a espais geogràfics d’intercanvi i relació entre grups humans diferents.
Després de traçar el marc conceptual del llibre en el pròleg, Partal ens ofereix trenta-set relats curts, llegibles com a píndoles, dosificables ad libitum en quantitat i ordre. Cada frontera és presentada amb el seu nom, seguit d’un sots-títol amb la locució adjectival amb què ell l’ha caracteritzada i un breu paràgraf de contextualització.
Podrem trobar fronteres tan llegendàries com el mur de Berlín, Jerusalem, El Paso o Hong Kong; d’altres de les quals tan sols en tenim una intuïció o ens resulten desconegudes perquè es donen lluny dels nostre àmbit geogràfic i dels nostres coneixements històrics, com Doha, Dannevirk, a la part meridional de Jutlàndia, o Recife, a l’estat brasiler de Pernambuco. I també trobem fronteres idealitzades i subjectivades per l’autor, menys tangibles, però tanmateix ben reals. En aquesta categoria podríem incloure els relats d’Hiroshima, Niça o el del barri de Khayelitsha, a Ciutat del Cap.
Al llarg de la seva carrera periodística l’autor ha cobert els esdeveniments més significatius de finals del segle XX i dels inicis del XXI, com la caiguda del mur de Berlín, la dissolució de l’URSS, la guerra dels Balcans, la revolta de Tian’anmen o la fi de l’apartheid a Sud-àfrica i del conflicte nord-irlandès. Té molt d’ofici, i el llueix. Els seus relats de frontera tenen el gust d’autenticitat que podem trobar en les cròniques reportades pels enviats especials des de primera línia de conflicte o des de la zona cero d’una catàstrofe, escrites encara en calent després d’indagar i d’observar, de moure’s entre runes i equips d’emergència, de parlar amb víctimes, testimonis directes o protagonistes d’alguna gesta humanitària. Per escriure’ls l’autor ha utilitzat la memòria, però també les notes que va prendre en el seu moment i les notícies que va redactar aleshores.
Amb l’estil directe i exposat al qual ens té acostumats -no es guarda cap carta a la màniga, no dissimula fílies ni fòbies-, en el seus relats Vicent Partal aporta informació i coneixement, però també hi aboca impressions, vivències concretes i sentiments reals, i acaba configurant així un quadre que ens explica els fràgils equilibris de les relacions humanes de veïnatge i repassa la història i la geopolítica sense la fredor analítica de l’historiador o l’especialista. En la narració hi batega la vida.
