Estem a la recta final de la quarta campanya a unes eleccions generals en quatre anys i he de confessar que estic molt preocupada.
El feixisme inunda els debats i els platós de televisió amb mentides, racisme i odi, mentre que els pocs candidats que intenten posicionar temes tan importants com la precarietat laboral, l’atur o les pensions, tenen molt poc suport i projecció mediàtica.
Com em vaig quedar encallada a la fase del “per què”, no puc evitar preguntar-me quins són els motius que estan propiciant aquesta situació. Serà que en Pablo Iglesias s’equivoca quan afirma que aquests -precarietat laboral, atur i pensions- són els temes “que preocupan a la gente”?
Segons el CIS publicat el passat mes d’octubre de 2019, les principals preocupacions dels espanyols són els problemes relatius a l’economia, l’atur, els relacionats amb la qualitat de l’ocupació i les pensions. Així que no, en Pablo Iglesias no s’equivoca. I si és així, què fa que Podemos no es dispari en les enquestes i arrossegui a la resta de partits al seu terreny?
Segons els enquestats pel CIS, el segon problema que afecta el país -només darrere de l’atur- són “els polítics en general, els partits i la política”. I sento dir-te, Pablo, que si la gent et veu com un problema, difícilment et podràs erigir com a promotor de cap solució.
Però encara tinc una altra pregunta. Si la gent ha deixat de confiar en la política com a via per a resoldre els seus problemes, què fa que -segons el CIS– més de la meitat dels espanyols parlin habitualment o sovint de política amb els seus familiars, amics o companys de feina? Què ens atrau d’aquest món si no és la necessitat de trobar representació en polítics que solucionin els nostres problemes des de les institucions?
Si els romans van inventar el circ per entretenir al poble mentre els privilegiats feien política i l’Estat espanyol va esprémer durant dècades la capacitat infinita d’entretenir del futbol, avui el sistema s’ha perfeccionat a ell mateix fent de la política un circ i convertint la competició electoral en un campionat futbolístic. I és que, si la política no serveix per solucionar els problemes de la gent, com a mínim que serveixi com a entreteniment mentre els que manen fan la seva, no?
Estem assistint a la futbolització de la política. Un fenomen on els partits es veuen com rivals i no aliats; on els periodistes es comporten com “forofos” i s’obliden d’informar amb objectivitat; on els empresaris de l’IBEX 35 dirigeixen i compren partits polítics com ja ho feien amb els clubs de futbol i on les dones, malauradament, encara es troben en un vergonyós segon pla.
Posant-nos les ulleres futbolístiques, potser podem entendre millor els “A por ellos” de la Guàrdia Civil, les eternes retransmissions minut a minut d’Antonio García Ferreras al millor estil de “El Larguero”, o l’espot de “La Roja Ingovernable” de les CUP, que ben bé podria ser el preludi d’un partit èpic del Girona F.C. al Santiago Bernabéu.
I mentre encreuem els dits perquè aquest diumenge s’imposi el “fair play” i el “jogo bonito”, us proposo un joc: Podeu trobar més paral·lelismes futbolístics en aquesta campanya electoral?
Espero els vostres comentaris via Twitter!
