En Roger va començar a inquietar-se. Si apareixia entre les baixes era perquè l’havien liquidat, però a ell no l’havia liquidat cap enemic mentre jugava, havia estat un somni allò que el disparessin, no podia ser real. Què li estava passant al seu joc? Va decidir fer cas al seu amic i va plegar esperant que la nit s’emportés aquell mal cos que li havia deixat tot allò. Però en Guillem no va saber explicar què havia passat, amb el joc, així que en arribar a casa el Roger va decidir tornar a jugar. Si la partida se li presentava com el dia anterior, n’encetaria una de nova i oblidaria l’incident. I, justa la fusta. Seguia eliminat així que va obrir una nova pantalla amb un joc de conquestes de galàxies i planetes llunyans. Tot anava de meravella quan de sobte va tornar a passar: un llampec i de nou a dins del joc. En aquesta ocasió es trobava dins d’una nau interestelar que era atacada per una altra de molt més potent que la seva.
–Comandant, els canons de fotons han deixat de funcionar!.
-Estem perduts, llavors. Provem una maniobra de distracció. Tinent, a la meva ordre, activi l’hiperespai. Preparat? Ara !
-El silenci es podia tallar a la sala de comandament.
-Tinent, passem a l’hiperespai ja! Però que li passa? Tinent!
Massa tard. El raig destructor de l’enemic els havia volatilitzat. Una nova baixa a la llista d’aquell joc. En Roger no s’ho podia creure. Novament s’havia adormit davant la pantalla, perquè era això, oi, el que havia passat?
-Tio, quina paranoïa. Ahir al vespre em va tornar a passar. De cop em trobo a dins del joc que jugo i em quedo badant, així que sempre se’m pelen. I al comptador es van sumant els negatius. Què m’està passant?
-Roger, no sé com ho veus, però o el teu pc està embruixat o alguna cosa del teu coco no funciona. I si ho deixes una temporada?
-Au, va, tu estàs boig !
I així el pobre Roger va anar acumulant negatius i baixes a tots i cadascun dels jocs als quals es connectava. Tot era molt extrany. No ho entenia i tampoc no s’atrevia a comentar-ho gaire. Els seus amics se’l miraven com un bitxo raro i cada cop es connectaven menys amb ell per a compartir jocs perquè sempre acabaven perdent. Estava neguitós i despistat, i la mare va intervenir de nou.
-Roger, fa dies que estàs una mica embadalit. Que no dorms bé? O tens algun problema al cole?
-No, jo dormo perfectament. I al cole no em passa res.
-Així, doncs, què és el que et té tan despistat?
-Va, mama. No exageris. A mi no em passa res.
I van passar els dies i en Roger va deixar per una temporada els jocs de l’ordinador i va dedicar els seus esforços als jocs de la consola, tot i que això l’empipava d’allò més perquè els jocs xulos eren els que podia jugar amb els col·legues. També a casa es van adonar del canvi, i van pensar que per fi ho havia entès, així que ningú no en va tornar a parlar. En Roger, no obstant, no oblidava el tema i cada cop estava més negitós. Les experiències desastrosses com a personatge de videojoc l’havien deixat tocat. I si la realitat virtual no fos tan diferent de la realitat no virtual? I si els jocs de guerra a on mataven i morien sense més importància que perdre punts al comptador eren un reflex del que passava de debó a la vida real? Naturalment, les conseqüències no eren les mateixes ja que al videojoc no moria ningú de debó, però tot i amb això…
Un diumenge va decidir tornar a provar el primer joc en què havia entrat sense saber com. En carregar-lo es va definir un nou personatge perquè l’anterior era baixa per sempre més. Va trucar el Jan i van quedar de jugar junts, així si passava alguna cosa, el Jan faria de testimoni i podrien escatir què passava. De moment tot anava bé, els personatges estaven immersos en la planificació de l’estratègia de l’atac. L’avatar del Roger formava part del mateix grup d’assalt que el del Jan. A l’ordre del Sergent Major van començar la batalla. Els llampecs dels dispars envoltaven els personatges i, igual que el primer cop, un fogoneig i el Roger de nou a dins del joc. Però aquest cop el Jan també s’hi va trobar sense saber com.
–Roger, tio, què has fet? Que m’has arrossegat a mi també a dins del joc!!!
-Ho veus? – va respondre ell tot excitat- Ho veus, tio? I jo què sé, com passa això.
-Doncs ara haurem de trobar la manera de sortir d’aquí, això no mola!
Amb veu de tro, el Sergent Major els va increpar perquè avancessin i es deixessin de conversa.
-Molt bé, ganàpies! Si no voleu que sigui jo qui us peli, més val que prengueu aquella posició i elimienu tot el que se us posi pel davant! ARA!
El Roger i el Jan es van mirar als ulls i tots dos van veure el mateix: incredulitat i temor. Allò semblava tan real que no veien la virtualitat de la batalla per enlloc.
-Mira Jan, jo corro cap allà i tu em segueixes, a veure si ens podem amagar darrera d’aquella paret i ens hi quedem fins que això s’acabi. Al cap i a la fi, segur que tard o d’hora es cansa el joc de jugar ell sol.
-Tu no hi toques o què? Representa que el joc l’estem jugant nosaltres ara, que som els protagonistes d’aquesta merda de joc, i que si se’ns pelen espero que només sigui virtualment. Tio, quin mal rotllo !
-Vale, tu. Anem tirant cap allà que aquest Sergent em fa més por que les bales…
I van correr per un escenari de cases enderrocades, de cossos de soldats ferits o morts, sota una pluja de projectils i soroll, molt de soroll d’explosions i de trencadisses, un escenari que tot i ser de mentida als dos nois els va resultar molt real.
-Ai, hosti tu! M’he torçat el turmell!
-Pots caminar fins a la paret?
-Em fa molt de mal, Roger! Hosti, quin mal!
-Però, no et pot fer mal, Jan, si som personatges d’un joc, si tot és virtual, si….
I llavors, una bala perduda va impactar contra la cama sana del Jan. Una esquitjada de sang va anar a petar a la camisa del Roger i el xiscle del seu amic el va omplir les oïdes.
-Jan, tio, Jan, què et passa? Que això no és real, tio, que no passa res… Va aixecat, va anem…
-Ah… quin mal, que no puc, que no veus que estic ferit? Com pot estar passant això? Hosti Roger, quina merda… Vull sortir d’aquí, vull acabar aquest joc, ajuda’m a posar-me dret..
-Però tens un turmell fet caldo i l’altra cama ferida, com ho faig per no fer-te més mal?
L’angoixa trencava la veu dels dos adolescents atrapats en un joc sense sentit. Perquè no em crida a sopar la mare?, pensava en Roger. Així s’acabaria el malson igual que els altres cops. Però no, el crit va ser del Sergent Major.
–Però què…. ? Soldat, que no he dit que calia aconseguir la posició?
-El meu amic està ferit!
-Mala sort, nano. Agafa l’arma i corre cap a la paret o seré jo qui et ferirà a tu! Ja!
-No el penso deixar aquí tirat, i vostè deixi de cridar-me, que només és un personatge d’un joc.
-Que jo què? Si acabes aquest joc viu, m’encarregaré que t’obrin un consell de guerra i veuràs com me les gasto, jo!
-Faci el que vulgui, jo no deixo el Jan aquí tirat.
-Roger, tio, que tot és mentida, que és virtual. Suposo que jo de debó no estic ferit, però hem de sortir d’aquí com sigui. No em deixis tirat, ajuda’m a posar-me dret.
Però el Sergent Major no volia perdre l’oportunitat d’aconseguir la posició així que va encanonar en Roger i el va obligar a tirar endavant. El noi tombava el cap mirant el seu amic caigut ferit que el cridava demanant auxili, però no podia fer res en contra del comandament. En arribar a la paret, va pendre una decisió: si la primera vegada s’havia lliurat del joc deixant-se matar, també ho faria ara i hauria de funcionar. Però no podia deixar allà en Jan, així que desoint els crits del Sergent, va apretar a còrrer cap a on era el seu amic i un cop allà el va ajudar a incorporar-se. De seguida, un llampec, i tots dos eliminats. I tots dos, com per art de màgia, a la seva respectiva cambra davant de la pantalla de l’ordinador.
-Ei Roger? Què t’ha passat? Se t’han tornat a pelar, tio. Ets un pringat!
-Ho veus, Jan? Això és el que em passava a mi cada cop que m’hi connectava.
-Què et passava què? Què havia de veure jo?
-Hosti, tio, la batalla, el mamon del Sergent, tu que estaves ferit i tot plegat !
-Eh, de què vas? A mi no m’ha ferit ningú. Tio, estàs bé?
-Però, però…. si tu estaves a dins del joc amb mi! I t’han ferit en una cama i després ens han pelat a tots dos perquè era l’única manera de sortir del joc….
-Holaaa? Aquí la Terra en connexió amb Mart! Que hi ha un noi que es diu Roger per aquí?
-Va, home, no fotis broma, que això és seriós!
-A veure, representa que has tornat a caure dins del joc i que jo també i que ens han pelat a tots dos? Home, doncs, jo no en soc conscient, la veritat. Jo no m’he mogut de la meva cadira. I si mires el comptador, tu estàs liquidat però jo no.Com ho expliques, això?
-No ho sé tio, però ho he passat fatal. Aquell monstre de Sergent Major encanonant-me perquè et deixés allà tirat, tu sagnant per la cama i cridant-me que no t’abandonés, el soroll, el fum, els trets… Quin malsón!
-Serà millor que ho deixem i demà serà un altre dia.
-No, espera….
-Tio, me’n vaig a planxar l’orella, que tinc son.
-Es que m’he quedat tocat. No entenc res de res.
-Ves a dormir, igual somniant trobes la solució.
Però no només no la va trobar sinó que no va aclucar l’ull en moltes hores. L’endemà estava massa adormit per a atendre a classe i això es va notar. La tutora el va fer sortir de classe i el va demanar de veure’s a l’hora de mitja pensió.
