Fa uns quants anys li vaig preguntar a Arcadi Oliveres què entenia per crisi. La resposta em va sorprendre perquè jo m’esperava quelcom diferent d’un economista. Em va dir que la crisi més gran del món era morir de fam. En aquests mesos, he recordat molt les seues paraules constatant com la fam a Gaza és un element més del genocidi macabre d’un poble.
Han passat prop de tres anys després dels atacs liderats per Hamàs contra Israel, que va deixar uns 1.200 morts. Des de llavors, més de 61.000 palestins han estat assassinats per l’exèrcit israelià, inclosos 18.000 nens, i 151.000 han resultat ferits. L’ONU ha documentat la mort de més de 500 treballadors humanitaris, segons dades fetes públiques per Nacions Unides en una informació del passat 14 d’agost, on es posa el focus en què la fam i una onada de calor assolen la zona agreujant la situació.
Tanmateix, és terrorífic haver de ser testimonis involuntaris d’un genocidi. El món mira amb espant Gaza mentre els poders fàctics no fan un pas endavant per posar fi a aquesta barbaritat. Això s’ha d’acabar. No és assumible veure menuts que s’estan morint de fam o cadàvers de xiquets que no han pogut sobreviure a la inanició. I tan dolent és això com assistir a la desesperació dels que intenten sobreviure entre les runes cada dia.
Gaza
Els mitjans i les xarxes socials ens ofereixen un relat dramàtic. Malgrat això, només tenim la possibilitat de veure la cara de la realitat a fragments. Sempre dosificada, d’acord amb el que mana l’actualitat. A més, a més, igual que a tots els conflictes hi ha imatges icòniques que romanen en el temps com les de la guerra del Vietnam o, més recentment, les d’Ucraïna. I això no és fútil. Passaran els anys i les fotos dels menuts morts de fam seran la referència o el signe d’identitat d’aquest genocidi.
Les víctimes, alienes a tot el que passa al món, no deixaran de penar i patir per una guerra que els ha llevat la vida en el sentit més ample del terme. I ara busca qui t’ha pegat. Mire les imatges de Gaza abans de la destrucció i m’imagine la vida de les persones en els seus llocs de treball o a casa amb la família. Tot això no ho recuperaran mai.
Yussuf
M’impacta, especialment, el missatge de Yussuf que no sap ni dir el nom de Gaza, però, que amb nitidesa crida: “Stop it already (Pareu!). Please stop. (Si us plau, pareu!) No home (No casa!), no food (no menjar)“. Que un menut, que quasi no sap ni parlar, sàpiga què cal fer, espanta i espanta molt. Ni m’imagine el que haurà vist i viscut aquesta criatura durant la seua, encara, curta vida.
No puc afegir res al que demana Yussuf. En efecte, no cal dir més. Està tot dit. No crec que això tinga un final feliç, però sí un final. Algú guanya i guanyarà, segurament diners i ego, sens dubte. La resta perdrem molt més del que pensem. Els ciutadans del món quan consentim tot això deixem la porta oberta a que demà ens passe a nosaltres. Tots ens miraran amb espant, com ara, nosaltres, ho fem còmodament des del nostre sofà.
I la definició de crisi d’Arcadi Oliveres seguirà essent fidel a la realitat; tan clara com quan jo li vaig preguntar sobre 2008 mentre tots estàvem enlluernats per la crisi financera. I, ell, un home savi tenia molt clar on hi era la crisi.
