Els homosexuals parlen de “l’orgull gai”. Jo des d’ara tinc l’orgull GOI (i perdoneu el matusser acudit). Ves per on adduir que som un GOI ens pot dur més lluny que adduir que som una nació. Que som una nació, molts que haurien d’estar més ben informats, ho posen en quarantena, sigui per ignorància o per oportunitat política. En canvi de que som un GOI no en pot dubtar ni el més mancat d’enteniment. Fins i tot en Franco ja ho tenia clar amb els seus tres GOIs: rojos, separatistas i masones.
Tots indubtablement “grups de persones objectivament identificables”. Cap persona d’aquests grups podia tenir ni la més remota esperança de ser jutjat objectivament. L’únic dubte era si la sentència seria presó o afusellament. I com a fulla de pàmpol per tapar les vergonyes del règim ja hi havia els indults, amb la peculiaritat que aquests arribaven sempre sistemàticament un dia després de l’afusellament. A la meva família hi va haver un trist exemple d’aquest caire.
Ara, però, estem en una democràcia “modèlica” on això dels afusellaments ja no s’estila. Ara hi ha “només” afusellaments morals, amb penes de presó i d’inhabilitació, dictades amb un descarat retorçament de les lleis, amb declaracions falses i perjuris de testimonis. Això, és clar, només si l’acusat pertany al GOI independentista català ni que sigui d’esquitllada. Un estafador o fins i tot assassí andalús, lleonès o murcià (i ho poso només com exemple sense voler molestar a la gent d’aquests territoris; de pocavergonyes també en tenim a casa nostra amb la mateixa proporció que a tot arreu) tenen la seguretat de tenir totes les garanties jurídiques normals en un país occidental. No pertanyen a cap GOI.
Sembla que la caverna espanyola no es va adonar a cop calent que això dels GOIs els hi duria problemes a cabassos. Però això no és estrany. Ja diu el refrany que no hi ha sord pitjor que el que no vol sentir-hi, i a l’interior de la bombolla de sabó de l’ultranacionalisme espanyol estan acostumats a fer el sord a tot allò que els hi destorbi els seus somnis de grandesa nacional i de ser els únics posseidors de la veritat absoluta.
El paràgraf dels GOI a la sentència de Luxemburg és com una mena de tret de sortida d’una carrera de fons que pot portar a l’exili català una victòria darrera l’altra contra Llarena i Cia. i de retoc contra tot el sisrema de repressió político-judicial espanyol. Em limito aquí, és clar, a repetir el que han dit plomes molt més autoritzades que jo. Però ho faig amb una satisfacció il·limitada. Una perspectiva que inclou fins i tot el possible retorn amb plena immunitat dels polítics, amb Puigdemont al davant, que a fora han fet allò que els que van tornar no van poder o voler fer, seria una victòria de conseqüències avui imprevisibles.
Jo, però, (i encara que potser m’equivoco) he de confessar que no les tinc totes… Qui ens garanteix que els cavernaris espanyols respectarien la immunitat d’un Puigdemont o d’un Comin? No cal aixecar llebres adormides i donar idees malignes a qui estigui més que disposat a realitzar-les. Però d’aquesta gent se’n pot esperar tot. I res de bo.
De moment tots els del nostre GOI podem fruir de les males perspectives que s’obren als nostres contraris. Ai, si ara enlloc de ser un vell dinosaure lluny de Catalunya, fos 50 anys més jove i visquès a la “nación más antigua de Europa”, em vindrien ganes de plantar-me a la Puerta del Sol amb un rètol penjat al pit: “Soy uno del GOI catalufo! Y a mucha honra!”.
