Els desastres naturals arriben com les notícies, de sobte, i, són, en essència, i per definició, imprevisibles. La manera d’afrontar una realitat atípica de la que no hi ha precedents és, sempre, un desafiament que comporta un risc considerable. Així ho hem viscut a València, dos dies després del terratrèmol de Haití, amb el violent temporal de vent. “After all, tomorrow is another day”, Scarlett O’Hara, dixit a Gone with the Wind però viure el dia a dia del després del caos implica molt més que una frase feta.
Una avaria va impedir que viatgés en cotxe a la ciutat però això no em va lliurar d’anar directa cap a l’ull de l’ huracà. A mesura que el tren anava deixant enrere les estacions, els arbres caiguts i la imatge del vent arrasant tot el que trobava al seu pas mostrava indicis que això no anava a ser un dia normal i corrent. I, de fet, no ho fou perquè vam viure sis hores infernals. En arribar al Cap i Casal, la impressió sigué la d’entrar a una ferrovelleria després que ho hagués fet un elefant.
El primer moment de sensació de tranquil•litat, respecte al control de la situació, al final de la tempesta, el vaig tenir a l’eixida del treball però, aleshores, aquell episodi ja formava part del meu anecdotari personal i, més enllà d’altres consideracions, en el camí de tornada fins l’estació del Nord, mentre anava per la Gran Via esquivant les rames i les fulles dels arbres que havien invaït el terra, reflexionava sobre com les catàstrofes naturals poden arribar a fer perdre el control i desestabilitzar qualsevol sistema minant absolutament la capacitat de reacció.
Haití, òbviament, ja és sinònim de caos, desordre, confusió, desconcert, desorganització, anarquia. I és just, en aquest context, on la manca de control permet que es produeixin abusos de tota mena entremig de la desgràcia aliena. No hi ha cap codi ètic que sostinga la venda mediàtica de l’horror, de la mort, del sofriment i de la misèria. No suporte la doble moral d’enviar recursos per ajudar a les víctimes mentre no tenim ni el més mínim sentit del pudor en mostrar imatges que mai ensenyaríem si la tragèdia hagués ocorregut a casa nostra.
No cal esmentar que, personalment, m’he assabentat dels fets a través d’Internet sense obrir cap arxiu multimèdia perquè no hi ha cap necessitat d’alimentar el morbo per conèixer les notícies que es generen al voltant d’aquesta fatalitat. M’agradaria poder mesurar el temps que trigarem en mirar cap a un altre costat i oblidar a les víctimes. Tanmateix, em quede amb perles com la del ex-President, Geroge W. Bush qui, després d’anunciar la creació d’un fons per enviar diners al país sinistrat, fou directe al gra:“Envien diners“.
