Arribem justes de temps al Liceu, deixo el cotxe mal aparcat i avui hi ha òpera de txim-pom. Tot sigui per entrenar-nos pel Parsifal que toca d’aquí a 15 dies, penso. Porto tota la setmana dormint menys de 5 hores, però fa molt de temps que no veig una òpera i em fa il•lusió retrobar la rutina. Els programes de mà s’han acabat i només queda el paperet del repartiment. Sorpresa: Avui Edita Gruberova fa d’Anna Bolena, i jo sense saber-ho. Només sortir a l’escenari tothom es posa a aplaudir com un boig i algú des del cinquè pis crida la gent a l’odre: “Calleu!”. La posada en escena és més aviat buida i del segle XXII, però com a mínim no assenyalen una videoconsola quan parlen d’un cavall. Els estossecs són més freqüents que normalment, i per primera vegada lamento no sentir el sorollets dels caramels desembolicant-se per calmar el mal de coll de les senyores que sempre fan el doble d’enrenou perquè també han de desembolicar un caramelet per al seu marit. El primer acte és això: estossecs, esternuts, txim pom per tot arreu, senyors que es queixen de la tos del veí provocant una agitació considerable. I una Elina Garan?a, molt jove, amb una veu prodigiosa en el paper de Seymour.
El segon és tota una altra cosa: Gruberova canta Al dolce guidami. Els estossecs desapareixen, ningú desembolica caramels i tothom es queda immòbil per no trencar la màgia del que saben que està a punt de passar. Gruberova per amansir les feres, Gruberova per no respirar. Anna Bolena és a punt de morir, resignada, sense ni una mica de desesperació i havent perdonat a Seymour. Ser reina no ha estat fàcil i el preu de tot plegat l’ha de pagar amb la vida. Anna Bolena no diu res d’això en aquesta ària, però la veu de Gruberova ho explica a la perfecció, estirada sobre una escala daurada. Amunt i avall, sense estirabots, repassa totes les notes imaginables. Gruberova no hipnotitza, extasia. Gruberova no impressiona, embruixa; però és una bruixa bona. I embruixa perquè no necessita impressionar, només necessita commoure.
Quan acaba els ulls se m’omplen de llàgrimes i el cor em va molt depressa. Ja no tinc gens de son i estic nerviosa. Penso que sembla mentida que una veu, només una veu, sigui capaç de capgirar-me d’aquesta manera tan bèstia. Del cinquè pis cauen un munt de flors i paperets diversos, al tercer pis despleguen una pancarta: La regina sei solo tu. Jo no he sentit mai en directe la Callas ni Sutherland i els meus coneixements de música són més aviat inexistents, però em sembla que aquesta dona està per damunt de qualsevol cosa. I a vegades passa que tens ganes d’escriure una sensació per intentar perpetuar-la, i sovint fracasses. A vegades, també, passa que no pots dormir per culpa d’una veu, i escriure pot ser un bon tranquil•litzant.
