Guardiola deixa el Barça. Com serà el Barça després de Guardiola? I el futbol, com serà? Com serà Mourinho, fins i tot, després de Guardiola? Segur que en sortirem guanyant tots plegats. Guardiola reposarà i tornarà renovat per presidir el Barça o la Generalitat, qui sap? I nosaltres descansarem un temps del handbol sobre gespa, del teva-meva-cap enrere, del perdre partits amb el 80 % de possessió…
En el cas de Guardiola, el personatge s’havia fet tan descomunal que amenaçava amb engolir la persona. Ja se sap, si vols que segueixi donant fruit, tota vinya ha de ser esporgada. Els sarments que no donin fruit cremaran com la palla i els que sí que en donen seran esporgades perquè en donin més. A tots ens arriba el moment de passar, en part pel foc, en part per la tisorada.
La raó que ha adduït el Pep, és la mateixa que addueix la vinya després de donar tot el fruit que podia donar-ne: «m’he buidat i necessito omplir-me». Heu vist com queda una vinya tot just esporgada? Fa autèntica pena, veritat? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui tornar a donar fruit. I mireu si en dóna! De l’arbust més rònec, sec, escarransit… surt el nèctar més fi i preuat de tots. Vet aquí el miracle.
Amb tot això, m’ha ressonat de nou aquella arenga que Joan Maragall posa en boca del capellà de “la Iglésia cremada”: «Entreu, entreu, la porta és ben oberta… destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats… aquí el trobareu com encara no el coneixíeu… com Ell vol ésser conegut pertot i sobretot per vosaltres…»
A l’Església també li cal periòdicament una bona esporgada i, com que ella mateixa no s’ho faria mai perquè és covarda, ha de ser l’Esperit qui li clavi en nom de Déu una bona i santa tisorada: «Heus aquí el vostre mal: que en la Iglésia del Crist i cerqueu massa la pau, que hi entreu sense l’amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe…» Per això «no reedifiqueu les runes, no n’esborreu la sang, ni poseu bàlsam al dolor: perquè no hi ha millor esquer ni engranall per a atreure als malcontents i als que pateixen…» que una Església esporgada i neta, retallats els sarments que, tot i fer ombra, ja no fruitaven.
La meva amiga Montse que s’ha llegit l’article i l’ha entès perfectament m’ha donat la clau per entendre què caram tenen a veure Guardiola i «la Iglésia cremada»: «Últimament m’han preguntat dues vegades per què vaig a missa cada diumenge i no m’ha agradat trobar-me incòmoda amb la pregunta, com incapaç de respondre-hi sense tartamudejar. És veritat que potser no es tracta tant de raonar-ho com de viure-ho, però em venen al cap els cristians que encara avui s’hi juguen la vida i em sembla que hi ha d’haver alguna cosa que ells han entès millor que jo. Maragall ho deixa anar sense embuts: potser la major part dels cristians marxem d’aquest món sense haver conegut encara el Crist. Tampoc no es tracta de tornar-nos nostàlgics d’uns temps més difícils, no és una lloa de la persecució i la destrucció sinó d’una fe que no reclama accessoris, de la taula de fusta amb el Crist maltractat per únic ornament. I la paradoxa (que és estrany!) que, més enllà de la trencadissa, les coses han tornat al seu lloc.»
