La meva amiga M. em diu, fent conya de mi, que quan parlo de la monarquia se’m posa cara i veu de Jaime Peñafiel. Jo me’n ric, també, però permetin que fabuli sobre els moviments del Rei, de la seva Casa i Família amb la meva particular teoria sobre el que podria estar passant al palau de la Zarzuela.
M’imagino que tot va començar el 14 d’abril de l’any passat. L’incident de Botswana, en que el Rei va prendre mal durant un viatge privat de caça, provablement en companyia de la seva suposada favorita, la princesa ful Corinna Zu-Sayd Wittgenstein (nascuda Larsen) va destapar la caixa de pandora de la vida del Rei d’Espanya i alguna cosa molt profunda es va trencar entre el monarca i els monàrquics. O més ben dit, entre Joan Carles I d’Espanya i els que fins llavors s’havien anomenat “joancarlistes” – per les connotacions resclosides del terme monàrquic– garants de l’ordre, l’establishment econòmic i social i responsables d’haver convertit la figura del cap de la Casa de Borbó en un estadista intocable, en el gran demiürg de la Transició i en l’heroi del 23-F. Poden pensar en grans noms de la política – especialment del PSOE, el gran partit joancarlista d’ençà de la Transició –, la premsa, les finances, la vida social, la cultura, etc. La vergonyosa imatge d’un rei mig plorós demanant perdó públicament per la seva ensopegada africana, haurien estat un intent de frenar les pressions i moviments d’aquests joancarlistes perplexos davant d’un Rei a qui cada vegada menys podien excusar.
La consigna d’aquest grup heterogeni ràpidament podria ser aquesta: “Hay que salvar a la Corona del propio Rey”. És a dir, Joan Carles se’ns ha escapat de la mans i les seves vergonyes, ocultades durant anys, ara són més publiques que mai: una salut precària, tot de dones, una vida descontrolada, una part important de la família enfangada amb negocis obscurs, les comptes a Suïssa de Don Joan, un separació de facto amb la Reina… I amb una divisió total dins de la Família, entre el cap de casa i l’hereu, preocupat com a príncep per la continuïtat de la institució i la seva pròpia herència, però també empipat com a fill per les humiliacions que un pare enfollit ocasiona a la mare. La intriga palatina, per tant, podria ser que passés per aprofitar la total debilitat d’un rei convalescent, desprestigiat nacional i internacionalment, enrocat en no plegar, sense suports decisius, burlat per per bona part de la opinió pública, aïllat de la realitat, amb una família desestructurada, ocult pel poble i enfrontat al seu propi fill, per forçar una abdicació que salvés la institució, en les seves hores més baixes. El darrer servei a la Corona de Joan Carles d’Espanya, seria la seva abdicació que el tornaria a situar a l’alçada de l’estadista que ens havien fet creure i li atorgaria una aura d’inviolabilitat vitalícia.
L’operació Felip VI pot ser que estigui ja en marxa. Pensi’n en com en la insistència d’alguns mitjans en l’exemplaritat d’un futur rei preparat, passat per l’acadèmia militar i per la universitat americana, casat i amb filles que garanteixen la successió, que manté una vida més o menys ordenada a pesar de la seva esposa, no massa del gust de bona part d’aquest heterogeni grup d’antics joancarlistes. L’operació, doncs, ha de ser feta amb el consentiment del Rei o sense, si no es vol accelerar l’establiment de la república anhelada per una part de la dreta mediàtica i política de Madrid. Amb la imputació de la Infanta Cristina arran del procés obert contra el seu marit Iñaki Urdangarin -aquell casament que semblava ser el súmmum de l’Espanya plural-, l’emergència del cop de palau successori deu ser més urgent que mai pels neofelipistes.
Tot això que els explico és potser una faula, una impressió d’algú que no té cap font a Palau, però que pot acabar sent realitat. A no ser que la salut més que delicada de Joan Carles I, sempre camuflada en operacions traumatologiques i rutinàries, no avanci els plans d’aquests suposats conjurats més del que ells i nosaltres s’imaginen.
