Els Herois de la Katalunya Interior (HKI) són un grup de música electrònica de Moià que, com tantes coses d’avui dia, és fruit de la xarxa. Les seves cançons van començar a popularitzar-se en determinats fòrums independentistes gràcies al fet que els seus primers discos es podien descarregar gratuïtament del seu lloc web. És el cas de “Hereus de la Catalunya rància” (2004) on hi trobem alguns dels seus temes mítics com ara “Nena petxina”, on se’ns explica totes les virtuts de tenir una xicota d’origen asiàtic, o “Bolets”, que ens relata la vida d’un boletaire i el seu afany per trobar fongs mengívols i també al·lucinògens. “Papallones” és un altre tema d’aquest disc. Aquí s’hi critica la vida nocturna de la capital amb el seu esnobisme difícil d’entendre per molts joves de comarques: “Baixo al chill out que diuen que és canela fina./ Quatre matalassos bruts i una puta cortina./ Veig moltes nenes amb tatuatges a l’esquena./ Ja n’he tapat quatre d’un sol gargall ple de flegma” .
Després va venir “Toc a Sometent” (2005) un disc que és, bàsicament, d’exaltació nacionalista. Conté remescles de “El Virolai”, “El Cant de la Senyera” i “Venim del nord, venim del sud”. Alhora hi ha temes propis com “Imperi” que ens explica que en un futur no gaire llunyà Catalunya tornarà a ser un imperi i que la sort del país canviarà: “Mira com trempem amb la selecció,/ a Espanya l’apallissa Catalunya a una final d’Eurocopa./ Canvia el rumb de les migracions,/ al Principat només hi arriben californianes amb els pits de silicona.” La cançó que donà nom al disc és una exaltació de les milícies populars com a eina per canviar la situació del país.
Aquests dos primers discos apunten l’estil que empraran, que es diu electroclash i que beu molt de la música dels anys 80. Ho amaneixen amb pessics kitsch com ara talls extrets de la programació televisiva i radiofònica més barroera. Al mateix temps, els temes de les lletres ens marquen el camí que seguiran: exaltació de la vida rural i rebuig del refinament pixapí, mofa del quillo i nacionalisme exacerbat.
El primer disc que vam poder posseir físicament va ser “Glamour Almo – Gabbar” (2008) que comptà amb la col·laboració del Sr. Canyellas del programa humorístic Versió RAC1 i que inclogué molts dels seus temes fins aleshores només presents a la xarxa.. Hi trobem el que dèiem: exaltació de la vida rural a “Orgull pastoril” i “Sóc vilatà”, mofa del quillo a “Poble killo” i “Trunying” (en el videoclip del qual vaig tenir l’honor de participar d’extra) i reivindicació nacional a “Dóna’m guerra”, un tema dedicat al militar José Mena, que va proferir amenaces a Catalunya arran de la negociació de l’Estatut.
Recentment ha aparegut “Amor/soroll. Vida i dogma del templer nocturn”. És un disc que ha estat finançat per micromecenatge, aconseguint superar amb escreix la quantitat demanada inicialment, gràcies a un bon grapat de seguidors fidels. La portada ens avisa d’un contingut passat de voltes perquè va il·lustrada amb la Moreneta empunyant un revòlver. Obrint la tapa hi trobem un disc decorat amb un Pantocrator de Taüll molt pixelat, que és la síntesi de món rural, nació i tecnologia i que, per tant, encarna molt bé tot el que són els HKI. Quan posem el disc a giravoltar sentirem a “Gentdebosc Gentdecamp”: “defensa bé el teu lloc,/ el pixapí és a prop,/ el vilatà no ha mort:/ ningú fa callar el teu esquellot!/ Gent de bosc prepareu destrals,/ gent de camp ben amunt el dall”. Però aquesta defensa de l’home del camp no els porta a idealitzar la vida de poble, plena de petites enveges malsanes i de mirades de reüll. Hi trobem la misèria rural a “Em rodegen mones” (en col·laboració amb Josmar) i “Malestrucs”. L’altra cara de la vida al poble és la senzillesa, allò que Miró tan bé va plasmar amb una de les seves frases cèlebres: “Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb esmòquing”. És per això que els HKI demanen que “Cremeu al sommelier” i ens expliquen que és molt millor fer servir el porró que el decantador. Enmig de tot això ha una cançó que no m’hi quadra. És “P.O.R.C.” que fa una apologia de l’alimentació vegetariana. Des del meu punt de vista, aquesta dieta no és més que fruit de l’hipersensibilització urbanita, així que farem veure que no hem sentit aquest tema perquè ens posaríem tristos.
Si algú no els coneixia i ara té la curiositat desperta cal que tingui en compte un parell de coses abans de buscar les seves cançons: cal sentit de l’humor per escoltar-los i la seva música no és apta per pusil·lànimes.
