Posar-se a parlar de la qüestió dels símbols que representin internacionalment una república catalana independent (bandera i escut) pot semblar a primera vista una carallotada. En primer lloc, perquè el més urgent -no cal dir-ho- és fer tot el possible per tal de, abans que res, poder-lo tenir aquest estat que tants catalans desitgem. I en segon lloc, perquè també pot semblar una qüestió ja decidida des de segles: l’escut, l’actual de la Generalitat, la bandera, la senyera tradicional de les quatre barres, sense afegitons. Aquesta és i serà l’opinió de molts, i si és la de la majoria no s’hi haurà de donar més voltes.

Aquí voldria donar només alguns elements de reflexió i proposar una altra solució que jo crec més encertada, encara que quan vingui l’hora possiblement no sigui presa en consideració. Per mi la bandera d’una Catalunya independent hauria de ser l’estelada blava. Intentaré justificar-ho.

La independència de Catalunya en els límits del Principat és la única que avui per avui té una possibilitat de ser realitzada. L’ideal d’un nou Estat que inclogui tota la gent que parla una o altra variant de la nostra llengua -diguem-ne o no Països Catalans-, és de moment utòpica i ningú no pot saber si ho serà o no per sempre. La independència del Principat, però, no ha de ser de cap manera -no pot ser-ho- una cesura que trenqui lligams que van més enllá de les estructures polítiques d’un període determinat.

Sabem que hi ha molts valencians i molts illencs (la Catalunya Nord i la Franja de Ponent són casos diferents) que tindrien recels a entrar dins d’un mateix Estat amb els catalans del Principat i que ho justifiquen dient que no volen substituir la dominació de Madrid per la de Barcelona. Això vé de tenir al cap només una idea de l’estat d’esperit unitarista com l’espanyol. Mai que uns Països Catalans fossin possibles només podrien ser-ho en forma d’una Confederació que tregués tota mena de recels als nostres germans de parla. Com ja he dit abans, aquesta possibilitat, avui per avui, només existeix en el terreny dels somnis. Però si la unió política dels països on es parla català ni és segura ni sabem si mai serà possible, en canvi la unitat cultural sí que existeix i pot ser encara més intensa i viva. I això crec que també exigeix símbols clars que ni siguin discutibles ni fereixin a ningú. I el símbol més clar que hi ha és la bandera de les quatre barres, la tradicional que és comuna a tots els territoris de parla catalana. I és per això que jo deixaria la bandera tradicional com a símbol dels que parlen una mena o altre de catalá, un símbol comú, un símbol que és de tots i sota del qual tots ens hi podem trobar bé i a casa.

L’estelada blava -encara que en el curs del segle que ja gairebé fa des de la seva aparició al catalanisme polític hagi vist sortir distintes variants, com la groga- s’ha imposat, sobretot en els darrers temps, com a amblema definitiu de l’independentisme majoritari català. Mentres la independència només era un ideal de realització molt llunyana es podia jugar amb els símbols una mica alegrement i cada partit es podia permetre de crear la seva pròpia variant. Ara, però, jo crec que el poble s’ha fet seva l’estelada blava, i ho ha fet amb entusiasme donant-li carta de validesa definitva tant a les manifestacions, com als balcons, com a les cases de la vila, amunt i avall del país. L’estelada blava ha fet visible a tot arreu la voluntat sobirana del nostre poble i es mereix que la conservem com a senyal d’identificació nacional davant del món.

Fem-nos nostres tots dos símbols. Imaginem-nos-els en dos cercles: un de més petit, el del principat independent, amb l’estelada blava: un de més gran, el de tots els països de parla catalana amb la senyera tradicional, amb les quatre barres que ens són patrimoni comú. I si la història seguís un dia altres viaranys, i els somnis d’avui fossin les realitats de demá, que la gent que visqui llavors decideixi quins siguin els símbols que creguin més adients.

Amables lectors: ja sé que no és un tema urgent i només d’importància emocional. Però agrairia molt les vostres opinions siguin o no del meu parer.