Suposo que a tots els que hem insistit, a tot arreu on podíem, en la necessitat de votar massivament en les eleccions europees, el rau-rau ens anava per dintre. La inèrcia, i més si és tan general, costa de combatre, per bons arguments que hom tingui. Però hem aconseguit una participació electoral lleugerament més elevada que les mitjanes d’Espanya i d’Europa. Encara que no haguem arribat almenys al 50 % que hauríem desitjat, ningú ens pot retreure més desinterés que altres pels assumptes de la UE.
Igualment, ningú amb ulls a la cara pot afirmar que el procés independentista català es desinfli. Que els partits sobiranistes han sobrepassat de llarg als unionistes no és cap qüestió d’enquestes sinó de resultats electorals comprovables. És més, els partits sobiranistes, tots, han augmentat la seva quantitat de vots. Que ERC aquesta vegada hagi sobrepassat CiU, amb un 8% aproximat més de vots es deu només (o sobretot) a la fugida del vot socialista del PSC cap a ERC. Només que els de l’inefable Navarro haguessin tingut una mica menys de pérdues, el “sorpasso” no s’hauria produit. Amb això no tracto de treure cap mérit a la formació d’en Junqueras, sinó només de no exagerar i deixar les coses al seu lloc.
Tot plegat justifica l’optimisme de tots els comentaris que s’han fet inmediatament després de saber-se els reultats. Peró no ens embriaguem en triomfalismes prematurs. Ni que hi hagi bons motius per suposar-ho, unes eleccions catalanes amb un 70 % o més de participació, encara podrien portar resultats menys afalagadors si ens adormíssim gaire. Tinc ben present que això és fer d’advocat del diable ja que el panorama més probable és que els ferotges atacs que rebrem en aquests mesos vinents encara reforcin i augmentin més la quantitat de sobiranistes catalans (parlin la llengua que parlin).
Ara per pura responsabilitat davant del país, caldria que ERC entrés al govern i, formant un bloc compacte enfront dels atacs espanyols, aquesta coalició nacional seguís el camí traçat amb fermesa i seranitat. I que el poble tanqui files al darrera d’aquest govern, justificat per una situació nacional d’excepció, i segueixi també amb serenitat com fins ara, amb el somriure als llavis, sense deixar-se provocar per les clavegueres de l’estat espanyol, refusant qualsevol intent de violència que des de fora voldrien provocar per desacreditar-nos al davant de la resta del món. Ben al contrari, demostrar que no som xenòfobs intolerants, de cervell estret, sinó gent solidària amb qui ho sigui amb nosaltres, amb ganes de participar en l’empresa de construir una Europa més justa per a tots, sabent que no podrem construir cap paradís terrenal, però almenys acostar-nos tant com poguem a una convivència que ens porti a tots més pau, més seguretat i més progrés.
Ara cal anar superant cada pas que calgui fer, amb tant d’èxit com hem superat la prova del 25 de maig. I que cadascú de nosaltres tingui ben present la feina abnegada que fan tants milers de catalans dins i fora del país per fer possible l’èxit. Am gent així seria una vergonya que fracassésim. I no ho farem.
Amables lectors, per raons de tipus personal les dues setmanes properes no podré comentar l’evolució a casa nostra. Permeteu que ompli aquest curt període amb la continuació de la série “Alemanya i la llibertat”. A veure que ens portarà aquest mes de juny vinent.
