El dimarts 23 d’octubre de 1923, en el seu diari, el dia en què va ingressar a la presó de Burgos per primer cop per unes il·lustracions publicades al setmanari L’Estevet que van merèixer un consell de guerra, es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d’aquest dia i d’aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món.” Gairebé 15 anys després, a Burgos altra vegada, el 9 d’abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l’escamot d’afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: “Visca Catalunya lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”.
Quina era aquesta Catalunya lliure per la qual Carrasco i Formiguera va morir cridant? Hem plorat tant la seva mort que gairebé estem a punt d’oblidar la seva vida i els ideals que es va marcar i perseguir. I ara, als 75 anys del seu assassinat, potser més que mai convé revisar el seu pensament polític. Què va defensar? Per què lluitava? Quins ideals va perseguir?
Carrasco mateix, en una sèrie d’articles que va publicar a la revista El Temps, d’UDC, l’any 1934, després dels fets del Sis d’Octubre, va fixar la seva doctrina. Primer, l’ideal nacional, que implicava l’obtenció de la plena i absoluta reintegració dels drets de Catalunya, el principi d’autodeterminació i la independència com a meta final. En segon lloc, el principi cristià, entès com que tot moviment de reivindicacions nacionals ha de tenir un fons d’idealisme espiritual. En tercer lloc, el sistema democràtic, és a dir, donar al poble una cultura moral i política, i deixar-lo actuar lliurement, amb imparcialitat. I, finalment, el principi de justícia social, que, al seu entendre, significava compartir el bé propi amb el bé de tots.
En un moment en què l’opció de la independència de Catalunya no era ni de bon tros tan majoritària com ara, Carrasco n’és inequívocament i fermament partidari. Aquest és el seu “suprem ideal” d’aquest món, al qual tornarà un cop i un altre: “[El record del 14 d’abril de 1931] ha de servir per desitjar amb més resolució que mai la proclamació d’una nova i permanent República Catalana”; “Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent que amb tota llibertat pugui portar les aliances i confederacions que cregui convenients”, “Yo soy partidario de la libertad y la independencia de los pueblos históricos [pronunciat al Congrés dels Diputats a Madrid]”; “No ha d’espantar ningú ni la nació catalana, ni l’estat català. Nosaltres volem la nació catalana i l’estat català per a ésser lliures”, etc.
Optimista, persistent, íntegre, apassionat, amb la bandera dels ideals Carrasco afrontà el seu destí. El 75è aniversari de la seva mort ens dóna l’oportunitat de recordar un home lliure que volia un poble lliure i que va morir cridant per la seva llibertat. És a dir, per la seva independència –perquè no hi ha cap altra possibilitat perquè un poble sigui lliure–. No és avui el seu missatge (independència + justícia social + democràcia) més vigent que mai? Recordar Carrasco i Formiguera és recordar la llibertat anhelada de Catalunya, i això és precisament el que Òmnium es proposa fer en l’acte d’homenatge que se celebrarà diumenge vinent, dia 7 d’abril, a les 13 h, davant la presó de Burgos, al qual tothom és convidat i benvingut.
Article publicat a El Punt/Avui el dia 2 d’abril de 2013.
