Els Simpsons és, segurament, la sèrie d’animació de major èxit i impacte cultural de la història. Estrenada a finals de la dècada dels vuitanta i amb més de 600 capítols ha esdevingut un autèntic fenomen de masses capaç d’entretenir generacions senceres de joves (i no tan joves) al voltant dels cinc continents.
La sèrie és una sàtira de la societat nord-americana amb àcids elements de crítica social que narra la vida quotidiana d’una família blanca de classe mitjana. Són molts els personatges que han esdevingut icònics però si algun ha deixat una profunda empremta a la cultura popular contemporània, aquest és Homer.
Homer és el patriarca de la família i encarna tots els estereotips negatius de la classe treballadora estatunidenca: incult, gandul, incompetent, irascible, maldestre, addicte al menjar i alcohòlic. Malgrat aquestes deficients aptituds, disposa d’una posició econòmica benestant gràcies a una feina de cap de seguretat a una central nuclear, feina per la qual no està qualificat i on es dedica a dormir i manejar rosquilles tot esperant el soroll de la sirena que indica el final de la seva jornada. Un cop finalitzada la jornada laboral sol evadir-se al bar o el sofà de casa tot esperant, entre cerveses, l’inici d’un nou dia.
Pel que fa a la seva feina, consisteix a seure davant d’un tauler de control que amb prou feines entén i que serveix per vigilar l’estat del nucli i alertar del risc de fusió. Dit d’altra manera, la seva ocupació professional consisteix a seure a una cadira i esperar que no passi res.
Es tracta doncs d’un personatge altament improductiu, laboralment parlant, però que rep un salari que li permet mantenir un tren de vida raonablement confortable i mantenir una família de cinc membres comptant la seva parella Marge que tot i no tenir una feina remunerada (mestressa de casa) treballa molt més que el seu marit.
Al món real Homer seria, amb tota probabilitat, un d’aquests treballadors amenaçats per l’auge de l’economia digital que permet a les empreses rebaixar costos mitjançant la reducció de personal i la seva substitució per nous dispositius tecnològics. Qualsevol pla d’ajustament o reestructuració passaria segur per enviar Homer a casa seva amb la corresponent indemnització.
Un debat actual però no nou
La tecnologia està modificant el mercat de treball d’una manera que no veiem des que la industrialització i la màquina de vapor va buidar els camps i omplir les fàbriques propiciant l’èxode demogràfic més important de la història, l’èxode rural.
La tecnologia ha estat un poderós aliat que ens ha permès augmentar la productivitat de forma exponencial i donar-nos accés a uns estàndards de benestar inèdits que cap generació anterior a la nostra podria haver imaginat. A excepció dels luddites, que al primer terç del segle XIX es van rebel·lar contra la mecanització dels processos industrials pel que significava la destrucció de les formes tradicionals d’ocupació i l’empobriment de les víctimes d’aquest canvi, fins ara no s’ha posat en qüestió la benevolència del progrés tecnològic.
L’automatització i robotització de moltes tasques, així com la creixent importància de la intel·ligència artificial podrien portar a milions de persones a quedar-se sense feina, la qual cosa suposaria un canvi social tan gran que requeriria una reconversió de les estructures socials.
Què es pot fer amb milions de persones que han perdut el seu sustent? Què passa amb les seves famílies?
Fins ara els avenços tecnològics havien destruït ocupació a la mateixa velocitat que en creaven de nova, però no està clar que això segueixi sent així per sempre. Podrà un taxista reconvertir-se en programador de rutes pels cotxes autònoms? Potser sí, però segurament un sol programador serà suficient per gestionar milers de cotxes autònoms o potser tots. Què passa amb la resta? I què passa si aquest programador és substituït per una intel·ligència artificial. Això no és ciència-ficció, és un fenomen que s’està produint mentre escric aquestes paraules en multitud de sectors.
Ara mateix hi ha gent desenvolupant la tecnologia que deixarà sense feina els seus amics, familiars i veïns, potser la que els deixarà sense feina a ells mateixos.
Una de les possibles solucions a aquesta problemàtica seria la d’aprofitar els excedents o plusvàlues d’una economia productiva robotitzada per a repartir els beneficis entre totes les persones. La renda bàsica universal, teoritzada ja fa dècades, seria un ingrés que rebrien tots els ciutadans o residents d’un país, pel simple fet de ser-ho, independentment dels seus ingressos, el seu patrimoni, la seva situació familiar o qualsevol altra circumstància. La quantia de l’ingrés s’establiria com una espècie de mínim vital que permetés cobrir totes les necessitats bàsiques com ara l’accés a l’habitatge, l’educació, la salut i la cultura.
A diferència d’altres prestacions, subsidis i diverses ajudes que existeixen actualment, aquest salari no es lliuraria en funció de la cotització o d’un determinat nivell de renda o absència d’aquesta, sinó que tots la percebrien independentment de la seva situació socioeconòmica i permetria als ciutadans deixar de dependre de la seva força de treball per subsistir.
El valor del treball
Fins ara el treball ha sigut la institució més important conjuntament amb la família i la religió per organitzar la societat. Des del Neolític l’especialització en la producció ha permès crear un ordre social estratificat que és el que ha edificat les civilitzacions al llarg de la història humana.
El treball situa a l’individu en una posició concreta en l’engranatge de la societat i el dota d’un rol. Els rols socials ajuden a definir les identitats i són un element bàsic per a la socialització.
Treballem per viure, però el treball també dona sentit a les nostres vides.
Què seria d’Homer si fos substituït a la central nuclear per un algoritme i deixés de rebre el seu salari a canvi d’una renda garantida?
És veritat que la feina d’Homer és profundament alienant però com a mínim serveix perquè es llevi cada matí, es dutxi, es vesteixi, surti de casa i es relacioni amb els seus companys en lloc d’asseure’s al sofà de casa per ingerir cervesa fins a perdre el sentit.
Si la tecnologia ens permet viure sense la necessitat de produir béns i serveis a canvi d’un salari serà un dels salts evolutius més grans de la història però cal estar preparats per afrontar-lo.
En el moment que el treball sigui prescindible i deixi de dotar de sentit i objectius a les nostres vides caldrà buscar nous mecanismes d’incentius que ens permetin emancipar-nos dels perills de l’aïllament i la melancolia d’un món més dur però potser més senzill.
Un dels reptes del nou segle serà el de dotar a tot individu dels recursos necessaris per cobrir les necessitats materials bàsiques per a la vida i alhora trobar aquells nous elements d’identificació que ens permetin satisfer les nostres necessitats psicològiques i afectives.
