Si diumenge passat l’evangelista Lluc ens parlava de la caritat fraterna amb la paràbola del bon samarità, avui ens parla de la hospitalitat, personificada per les germanes Marta i Maria, i de la importància que Jesús dóna a saber escoltar la Paraula de Déu. Una hospitalitat que ja hem trobat en la primera lectura, en el relat del Gènesi, quan ens narra com Abraham acull aquells tres personatges misteriosos que, en agraïment, li anuncien que la seva dona tindrà un fill i la voluntat de Déu capgira completament la seva vida.
Marta i Maria han acollit Jesús a casa seva, mentre Marta es preocupa de que no falti res als invitats, ens diu l’evangeli que Maria està asseguda als peus de Jesús. Aquesta postura és, justament, l’actitud típica del deixeble que està escoltant al seu mestre. És l’actitud que descriuen els fets dels Apòstols per dir que Pau va estudiar la Llei de Moisès assegut als peus del seu mestre Gamaliel. La dona és aquí, doncs, una deixeble més de Jesús amb els mateixos drets. Hem de tenir present que els mestres de la llei rebutjaven ensenyar les dones i aquestes no podien intervenir a les sinagogues. Jesús, en canvi, les hi anuncia també la seva doctrina. Recordem el cas de la samaritana: un fet sense precedents en les costums d’aquella època. Jesús, va col·locar la dona al mateix nivell que l’home davant Déu i la societat.
Aquest evangeli, durant segles ha donat peu a discutir si, en el seguiment a Jesús, s’havia de donar més importància a la vida activa, representada per l’actitud de Marta, o a la vida contemplativa, representada per l’actitud de Maria, però aquest plantejament no és del tot correcte. Faríem una mala lectura del passatge evangèlic si l’enteníem com una condemna de la personalitat de Marta i una exaltació de la personalitat de Maria, i encara pitjor si entenem que el text canonitza la vida contemplativa per damunt de la vida activa. Marta, està realitzant ja una actitud de servei. Potser la seva activitat no està fonamentada, d’una manera directa, en la Paraula de Jesús, però no per això deixa de ser una activitat molt valuosa. Per la seva banda, Maria, simbolitza una actitud receptiva de la Paraula de Déu que, per descomptat, després s’haurà de traduir en amor, és a dir, en servei al proïsme i en compromís.
La vida activa i la vida contemplativa, són dos gèneres de vida diferents i complementaris, i no es pot dir d’una manera general que un sigui més perfecte que l’altre. Tothom és cridat a seguir Jesús i a fer-ho partint de la pròpia personalitat, amb les seves possibilitats i assumint les seves limitacions. No hem de fer dir a aquest text evangèlic més del que diu. Però sí és evident, que Jesús va voler remarcar l’excel·lència d’una actitud receptiva a la paraula de Déu.
Tots som conscients que la nostra vida s’està tornant cada vegada més accelerada. Casi que no tenim temps de pensar, perquè estem massa agafats per l’acció. I moltes vegades quan ho fem, ho fem sota la pressió d’obtenir resultats en un termini que ens ha estat imposat. Això fa que, potser, dediquem el nostre pensament, no pas a les coses vertaderament importants sinó a les més urgents.
El resultat és que no tenim temps de desenvolupar la nostra dimensió contemplativa que ens portaria, a través de la bellesa de la creació, a descobrir Déu amagat en totes les coses creades i, particularment, en l’ésser humà creat a la seva semblança i imatge. Però, per altre banda, aquesta dimensió contemplativa és necessària. És necessària en una Església que vol ser fidel a l’Esperit i que necessita que l’Esperit aleni no només sobre la jerarquia sinó també en cadascú dels simples fidels. L’Església és una comunió, l’Església no té tan sols un caràcter jeràrquic, sinó també un caràcter carismàtic.
Si no som capaços d’accedir a la contemplació, difícilment serem persones obertes a l’acció de l’Esperit. A la nostra vida, hi ha d’haver moments en què puguem percebre i interpretar els missatges de l’Esperit, que unes vegades ens parlarà per mitjà dels Pastors de l’Església i altres vegades ho farà mitjançant els signes dels temps, i també l’Esperit pot parlar-nos amb uns signes més personals, que demanin un cert discerniment.
Això no vol dir que hàgim d’abandonar les nostres activitats per dedicar-nos a la contemplació, però si que un cert grau de contemplació en la nostra vida és necessari. Per tant, cadascú sabrà quin d’aquests dos aspectes li convé reforçar en la seva vida. Si l’aspecte caritatiu i de l’hospitalitat o el de la pregària. No oblidem que el propi Jesús, enmig de la seva activitat apostòlica, buscava moments per a l’oració personal, per així poder estar més en contacte amb el seu Pare.
A la primera part de les nostres celebracions eucarístiques estem fent justament el que feia Maria, la germana de Marta: escoltar atentament i en silenci la Paraula de Déu que ens ajudarà a que, després, puguem interpretar millor, ja sigui en l’oració personal, ja sigui en la lectura en privat de l’Escriptura, o en els esdeveniments que ens envolten, què és el que l’Esperit ens vol dir, i què ens demana a cada u de nosaltres per després passar a l’acció concreta de servei als demés.
