Les tres lectures d’aquest diumenge tenen un tema en comú: que en aquest món som peregrins de la fe, que no caminem a les fosques perquè caminem cap al trobament definitiu amb el Déu viu, i que hem d’estar vigilants. ¿I perquè hem de vetllar els cristians, si diem que tenim Déu en nosaltres i amb nosaltres? ¿O és que, potser, aquesta presència de Déu és una cosa molt teòrica o llunyana?
La Carta als cristians hebreus, de la que n’hem llegit un fragment a la segona lectura, és un document que fins no fa pas massa temps es creia que era de l’apòstol Pau. Però avui, els estudis bíblics han portat a la conclusió que si bé el document té algunes característiques paulines, tanmateix hi ha trets significatius que permeten afirmar que Sant Pau no en pot ser l’autor immediat d’aquest escrit.
El seu autor, doncs, és desconegut, però és un document molt important del Nou Testament que està adreçat a uns cristians que tenien moltes dificultats en l’exercici i professió de la seva fe i necessitaven ser encoratjats. Justament, el fragment que hem llegit avui comença amb una definició del que és la fe cristiana: diu l’autor que “creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem”.
Es tracta, per tant, d’una fe contemplada en clau d’esperança. És a dir, d’alguna manera posseïm ja els béns eterns, però sense tenir-los encara al nostre abast; i d’alguna manera coneixem aquests béns que, per la seva naturalesa, escapen a la nostra comprensió intel·lectual i a la nostra imaginació.
Nosaltres professem una sèrie de veritats que són l’objecte de la nostra fe: creiem en un sol Déu Pare que ens estima, que per obra de l’Esperit Sant, el Fill, que és Déu com el Pare i l’Esperit, va voler prendre la naturalesa humana. Que Jesús, el Fill de Déu encarnat, nascut de Maria, va morir per nosaltres i va ressuscitar. Amb la seva resurrecció ens va senyalar el camí que hem de fer tots. Ens va indicar que no tot s’acaba quan s’acaba la vida en aquest món. I que més enllà d’aquesta vida podem gaudir plenament, i per sempre, de la contemplació i el ple coneixement de Déu, que això és, precisament, la vida eterna.
Però tenir molta fe no vol dir tenir molta credulitat, més aviat és justament a l’inrevés. Si som persones de fe serem capaços de descobrir l’acció de Déu no només en coses extraordinàries, sinó en les petites coses de cada dia: serem capaços de saber llegir en els signes dels temps, disposarem d’una pau profunda a prova de contrarietats, i d’una alegria interior compatible amb malalties i decepcions.
Déu no força a creure a ningú, si la fe fos deguda a l’evidència d’uns fets espectaculars, que no fos possible resistir-se a creure’ls, aquesta fe no seria fe perquè no seria lliure. L’acte de fe no pot ser un acte purament racional, com ho és, per exemple, el nostre assentiment a la demostració d’un teorema físic o matemàtic. Però la fe, sí que ha de ser un acte raonable, ja que una veritat de fe mai pot ser contrària a la raó. Les veritats de la fe, quan les coneixem bé i estem amb un estat d’ànim desapassionat i serè, les trobem raonables per a ser cregudes. Cosa que no té res a veure amb ser enteses.
El creure, que és oposat al saber, se’ns imposa en les relacions humanes de cada dia. No podríem viure en societat sense confiar, és a dir sense tenir fe o creure, mínimament en els demés. Per exemple, el “SI” que es donen una parella de nuvis en el moment de celebrar el matrimoni, és el resultat de l’amor que es tenen l’un a l’altre. Però aquest amor és recolza sobre una fe mútua, una fe que fa raonable concedir aquest crèdit a la parella i comptar amb la seva fidelitat en el futur.
Per la mateixa raó, quan diem que creiem en Déu, ho podem dir ben convençuts encara que no el veiem, perquè tenim una sèrie de raons i experiències, que fan raonable donar aquest sí a Déu. La fe és un do gratuït que Déu ofereix a tothom. Però aquí hi han molts factors que entren en joc. Juguen un paper molt important la història de cada persona, les seves experiències personals i familiars, l’ambient social en què es mou, etc. factors tots ells que poden dificultar, en certa manera, l’escoltar i el ser receptius a l’oferiment de Déu. I, aleshores, la qüestió definitiva, és saber si un està seriosament obert, en tot moment, a buscar la veritat.
La fe ajuda a viure la vida, i una fe cristiana intensa ajuda a viure amb coherència la vida com a cristians. Per això hem de lluitar per preservar, conservar i transmetre la nostra fe, a les joves generacions. Però la manera de viure, pot ajudar a enfortir la nostra fe o a debilitar-la. Un bon ensenyament, un bon exemple, sempre és llum. Un mal exemple, sempre és foscor. Siguem sempre llum i no oblidem les paraules de Jesús a l’evangeli d’avui: “Vigileu, vetlleu….però no tingueu por, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”.
