Les tres lectures de la litúrgia d’aquest diumenge ens mostren que la fe, com a do de Déu que és, no té fronteres. És voluntat de Déu que tots els homes i dones, sense distinció de raça ni de nacionalitat arribin a la salvació. L’Església dels orígens va haver d’afrontar una qüestió de capital importància, i no menys decisiva per a l’Església d’avui: la salvació d’aquells a qui encara no els hi ha arribat l’Evangeli de Jesús.
En el fragment de l’evangeli de Mateu que acabem de proclamar, ens desconcerta una mica l’actitud de Jesús. Ell sempre tan acollidor i bondadós, avui se’ns presenta fred i, fins i tot, dur en algunes expressions. Primer fa com si no sentís la pregària humil d’aquella dona que li demana la curació de la seva filla. Ell que, precisament, havia dit. “demaneu i se us donarà”…És evident que la reacció de Jesús és simplement un recurs per fer més notable la gran fe que tenia aquella dona.
A l’evangeli de diumenge passat, quan Pere s’enfonsa a l’aigua i Jesús li dóna la ma, aquest li diu: “Quina poca fe que tens”. I això ho diu a Pere, el deixeble que sempre havia anat amb ell, el que precisament ha de ser el cap de la seva Església. En canvi avui, a una dona que no és jueva li diu: “Dona quina fe que tens!” i li concedeix el que demanava.
Segur que aquest fet va ser un revulsiu per a tots aquells que no veien amb bons ulls que els no jueus formessin part de les primeres comunitats cristianes. El resultat de la intervenció d’aquella dona es podria formular així: “La salvació passa per reconèixer que Jesús és el Messies i el Senyor”. Però el mateix evangelista Mateu, en el gran quadre del judici final, ens ensenya que aquest reconeixement pot ser implícit, ja que està més lligat a l’amor al pròxim que a la pertinença formal a l’Església.
Tota la família humana té cabuda en el gran misteri de la mort i resurrecció de Crist. Així ho ensenya el CV II a la constitució Gaudium et spes [nº 22] quan diu: “Per la seva encarnació, el Fill de Déu, en certa manera, s’ha unit a cada home…..El cristià, fet semblant a la imatge del Fill rep les primícies de l’Esperit que el capaciten per a complir la nova llei de l’amor…..Per aquest Esperit, tot home és restaurat interiorment”.
I acaba el capítol primer dient, textualment: “Això no sols és vàlid per els cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Crist va morir per tots, i la vocació última de l’home és una de sola, és a dir, divina. Hem de sostenir, doncs, que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat d’associar-se a aquest misteri pasqual de la manera que Déu sap”.
De l’episodi de la dona cananea en podem treure dos ensenyaments més. El primer és el de la perseverança. Nosaltres voldríem aconseguir les coses d’una manera immediata, a l’instant. I quan no és així, creiem que Déu no ens escolta. No hem d’oblidar que Déu té els seus camins, uns camins que són diferents dels nostres i, a vegades, ens dona la sensació que es desentén de nosaltres. Però Déu sempre és el mateix, tant quan ens concedeix el que li demanem com quan no ens ho concedeix. Déu ens estima des de sempre i Déu no canvia. Està molt clar que si aquella dona hagués desistit després de la primera negativa, no hauria obtingut el que demanava.
L’altre ensenyament, és que aquella dona s’acontentava amb les engrunes. Nosaltres som uns privilegiats que mengem a taula el pa de la Paraula i el pa de la Eucaristia, en aquest aspecte, gaudim plenament dels favors del Senyor. Siguem-ne conscients i, en conseqüència, siguem agraïts. Aprenguem a compartir també aquests dons. Hi ha molts homes i dones, joves i petits que no saben qui és Jesús perquè ningú els n’hi parla. I no els tenim pas gaire lluny. És cert que l’Esperit actua en tot ésser humà, però hem de col·laborar en la seva acció si volem que el Regne es faci present ben aviat entre nosaltres.
