Primer partit, començar la temporada ben aviat i ben seriosament, enfrontant el primer títol oficial; títol oficial menudet, això si, una cosa de la federació aquesta del Villar, com podria ser la Copa Catalunya, posem pel cas, però que fem més bona que la Copa Catalunya en la mesura que ens la prenem més seriosament, i anem als almuerzos de directivas i tendemos puentes amb aquells que amenaçàvem de trencar relacions… en fi, un títol menor, però que compta, i que si més no ens treu del mono de futbol, de veure futbol i no de parlar del Cesc, coi, que no n’hi ha per tant i que celebrem al final que arribi per veure si així deixen d’empipar amb tant Cesc amunt i tant Cesc avall, que al final és un fitxatge per cobrir necessitats a llarg termini, i si no ja em diran. El partit d’avui, com el que veurem dimecres, avança una mica la utilitat del Gamper (allò pel que servia el Gamper), i ens permet intuir, flairar el preludi d’un nou capítol del gran debat de com anirà essent el futbol del s. XXI: Mou vs. Pep, teoria i praxi del futbol modern. Afegeixin a això que es tracta del Madrid, què coi, que ens fa gràcia fins i tot quan perd l’avió, i constatin com les Festes Majors de la meitat de municipis del país hi adapten la programació.

Res no és ben bé com era, però, perquè comença el partit i veus la cara de Messi, aquella fam de fer gols, aquella set de glòria, i t’adones que els vells aforismes blaugranes de l’aquest any sí o del ja hi tornem a ser són tan història que ja no tenen els seus vells significats, i ni cas que comencin dominant, que sabem que recursos i arguments, individuals i col·lectius, que una determinada idea de futbol es mantén malgrat ser el primer dia que juguen plegats i que ens manquen alguns dels puntals, que han jugat pocs minuts els que compten pensant que la temporada serà llarga, que a Madrid fot una calda que es deu anar posant al tou de les cames fins fer-les de plom. I sí que és cert que el rival ha jugat bé, potser una de les millors versions del Madrid que hem vist darrerament, vertical, penetrant com pocs, mossegant des de qualsevol punt, pressionant la nostra sortida, obligant Valdés a lluir-se com l’astre que és, trobant forats on gairebé no n’hi ha, i així Benzema li ha donat a Ozil el que ha obert la llauna… però ja no som aquell equip que quan li obrien la llauna es deixava dur per una lassitud fatalista impotent i melangiosa, i així ha estat que dos golassos, dues genialitats segellades primer per Villa i després per Messi han tornat a despertar aquella ràbia impotent del Madrid que ja coneixem, pobret, esperit de Salieri, que fins jugant millor i mantenit-se penetrador malgrat els canvis i fins empatant amb un gol prou ben tramat, es veu vençut pel geni, i que acaba fent coses com la falta imbècil de Marcelo sobre Messi, traveta per l’esquena a 20 metres de la pilota, que no ha estat la més bruta, no, però que és paradigmàtica de com de bé ens anirà aquesta temporada, així que estem una mica més rodats, i si algun poder sobrenatural fa que els àrbitres (avui Teixeira Vitienes, dimecres podeu comptar) no agafin aquests empatxos de tantes i tantes targes grogues que pobrets arriben a empassar-se. I a més tenim aquest prodigi d’ubicuitat que és Alexis… Vaja, que segueixi la Festa Major i endavant amb els fanalets, que si més no pel Barça, aquesta temporada poc que patirem.