En el camí de la vida cristiana el que valen no són les paraules sinó les obres. Aquest és l’ensenyament clar que en podem treure de l’evangeli d’avui. De la mateixa manera que el que compte a la vida i, evidentment, també davant Déu no són les primeres reaccions, que poden estar condicionades per molts factors, sinó allò que fem o deixem de fer després d’haver sospesat tots els pros i els contres. Això és el que mostra realment qui som.
No es pot viure d’aparences i de paraules buides. Diu Jesús, dirigint-se als grans sacerdots i notables del poble, que els publicans i les dones de mala vida els hi passaran al davant en el camí cap al Regne de Déu. Jesús no diu pas això perquè aquestes persones no siguin pecadors: sí que ho són, però tenen la humilitat de reconèixer-ho. I aquest és el primer pas, indispensable, per arribar a una autèntica conversió.
Nosaltres, batejats en Crist, al llarg de la nostra vida hem anat incorporant als nostres hàbits i al nostres esquemes mentals un evangeli més o menys aigualit, i així hem arribat a trobar-nos prou confortables amb aquesta vida que anomenem cristiana. Ens pensem que estem al costat de Déu perquè un dia vàrem dir sí a la seva voluntat. Però quan sorgeix un conflicte entre la seva voluntat i la nostra, seguim els nostres capricis i desitgs. Posem un si en la nostra boca però amb la nostra conducta estem dient no.
És cert que, quan llegim o sentim l’evangeli de Jesucrist, i trobem algunes expressions que són provocatives, de moment ens inquietem una mica. Per exemple, quan Jesús ens diu: “Benaurats els pobres….Benaurats els qui pateixen persecució….Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi…. Perdoneu als qui us fan mal”. Però ràpidament ens tranquil·litzem pensant que aquestes eren unes formes d’expressió pròpies de l’ambient oriental on visqué Jesús, i que Ell, potser, exagerava a posta, a fi que nosaltres, rebaixant-ho una mica, com ho acostumem a fer, ens quedéssim en un punt mig, el del seny.
També és cert que, en alguns moments, som conscients que la nostra interpretació aigualida de l’Evangeli no lliga gaire, millor dit, no lliga gens amb l’exemple del propi Jesús i, particularment, amb el testimoni de la seva Passió i Mort voluntàriament acceptades. Però aleshores pensem que Jesús és va comportar així perquè era qui era, i que el ideal de vida que ens proposa és un ideal al que no tots hi podem arribar.
El resultat és que ens sentim confortables amb aquest evangeli que ens hem fet a la nostra mida, i oblidem que Jesús ens va dir: “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, ¿amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res”. Si ens deixem portar per la corrent del món, l’evangeli perd la seva gràcia i la seva força. Precisament això és el que havia passat en aquella societat religiosa jueva del temps de Jesús, que només guardava les formes, les aparences, les paraules. Per això Jesús alertava als seus oients al·ludint al fariseus i als mestres de la llei: “Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan”
Professem la mateixa fe que els cristians dels primers segles, però ¿es pot dir que realment som deixebles de Crist? ¿Entenem i acceptem el que diu l’Evangeli? Santa Teresa d’Àvila, amb la seva gràcia peculiar, deia: “no sé què passa amb els evangelis, que, a pesar de ser molt clars, sembla com si estiguessin escrits amb una llengua estranya” . I és que per capir-los amb tota la seva profunditat, cal tenir un cor sincer i pur, obert a la llum i a la força de l’Esperit. Donem a l’Esperit l’oportunitat d’actuar en nosaltres, no li tanquem les portes. Ell ens infondrà l’amor necessari perquè les coses més difícils esdevinguin fàcils. ¡Deixem-nos endur per l’Esperit!
