A l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús se’ns presenta com el gran Profeta anunciat per Moisès a la primera lectura. Profeta no és aquell que endevina el futur, és aquell que parla en nom de Déu, doncs la profecia era una de les maneres que, a l’Antic Testament, Déu feia servir per comunicar-se amb la humanitat. És Déu mateix qui fa sorgir al profeta i el fa missatger de la seva Paraula. Per això les paraules del profeta són Paraula de Déu.
Diu l’evangelista Marc que Jesús, se suposa que acompanyat dels primers deixebles, es presenta a la sinagoga i és invitat a prendre la paraula. Diu, Marc, que els qui l’escoltaven van quedar sorpresos per “l’autoritat amb que parlava”. Una autoritat que estava lluny de l’autoritarisme del qui vol ser obeït per la por. Jesús parlava de la Bona Notícia, de l’Evangeli, però sense coaccionar ni imposar. Jesús parla amb l’autoritat de Fill de Déu que és.
Avui en dia, Jesús, encara que de distinta manera, ens continua parlant i ho fa, especialment, a través de l’evangeli. L’evangeli no és una paraula dissecada que escoltem amb veneració perquè ens recorda uns fets molt importants però que ja han passat. No, l’evangeli és paraula viva i actual que Jesucrist dirigeix a cada un de nosaltres, personalment, i ho fa a través del seu Esperit que tots portem dins. Per això l’evangeli és actual i personal: sempre va dirigit a cada un de nosaltres en particular i intenta renovar-nos.
Els contemporanis de Jesús consideraven com a endimoniats a molts malats de paranoia o epilèpsia. Però els evangelistes acostumen a distingir bé entre els malalts i els posseïts, com el del cas de l’evangeli d’avui, per dues característiques: primera, per l’aversió dels posseïts a la persona de Jesús i, segona, per les expressions de tipus messiànic quan exclamen, per exemple: “Sé qui ets, ets el Sant de Déu” paraules aquestes que denoten un grau de coneixement superior al de les demés persones.
Hem dit que l’evangeli va dirigit personalment a cada un de nosaltres, però ens pot passar que, més o menys conscientment, al llegir-lo o al escoltar-lo la nostra reacció sigui semblant a la del posseït de la sinagoga i diguem o pensem: “¿perquè et fiques amb nosaltres?, que és el mateix que dir: “deixa’m tranquil, que ja estic bé com estic!” i és que aquesta és la reacció característica del mal que aguaita dins del nostre interior. El mal no vol cedir mai fàcilment.
Està clar que la paraula de Jesús posa en evidència els nostres egoismes, les nostres pors, les nostres debilitats. Per això, a vegades, ens hi resistim, i el nostre recel, la nostra resistència, impedeix que l’efecte alliberador de la Paraula de Déu actuï en nosaltres.
Es tracta que sapiguem ser sensibles a la veu de Déu. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu” hem resat en el salm, i la recomanació del Senyor és clara: “No enduriu els vostres cors”. La sordesa de l’esperit és una realitat vigent i, avui en dia, potser més que mai. Aquesta recomanació del salm no es dirigeix pas als allunyats i als no creients, aquesta recomanació és per a tots nosaltres, els que estem aplegats entorn de l’altar per celebrar el memorial de la mort i de la resurrecció de Jesucrist.
Som tots nosaltres els que hem de tenir les oïdes ben obertes i ser sensibles a tot el que Déu ens comunica en la nostra celebració. I tinguem compte que Déu no només ens parla a través de la proclamació de la Paraula sinó que també ho fa través dels símbols i els gestos de la celebració. Fins i tot ens parla a través de l’actitud de l’assemblea. Som convocats a celebrar, a cantar la festa de la salvació. “Veniu celebrem el Senyor amb crits de festa!” dèiem en el salm. No som pas una comunitat de sords i de muts, encara que a vegades ho semblem; ni tampoc som una colla de gent trista, encara que massa vegades aquesta és la impressió que, potser, donem.
Tinguem present que molta gent no coneix Jesús ni llegirà mai l’evangeli. Però sí que ens veuen a nosaltres. I ¿què aprenen, què veuen? Déu ens parla, Déu se’ns revela a nosaltres com un Déu que és Amor i aquesta és la imatge que nosaltres hem de saber donar d’Ell.
