Aquesta setmana vaig llegir una notícia a La Vanguardia “Triumfan las picarescas para no pagar billete” que em va posar de molt mal humor. Una de les dues picaresques és el “Memetro”, que es defineixen com una associació cultural, sense ànim de lucre, formada majoritàriament per afectats i afectades de gent que pateix un trastorn de memòria que porta el nom de l’associació. Amb tanta barra que diuen que és un trastorn que impedeix a l’afectat recordar la normativa del Metro que obliga a pagar el bitllet als usuaris del transport (un bitllet subvencionat un 50% del cost total).
Quan estudiava la carrera em van explicar la importància que, per al bon funcionament dels béns públics, a la societat no hi haguessin “free riders”. En català polissó, que l’IEC defineix com a “persona que s’embarca clandestinament”. Llegint l’article, me’n vaig recordar del concepte i em preguntava; si aquesta gent pensen que malgrat tenir un bitllet subvencionat al 50%, no val la pena pagar el preu del viatge, per què no viatgen amb el mètode de transport més antic que hi ha, que és l’anar a peu?
Un dels drames actuals és que per sortir de la crisi necessitem, entre d’altres coses, ser una societat cohesionada i responsable, i està molt clar que aquesta actitud no ajuda gens a sortir-ne. Més aviat, empitjora les coses ja que atempta directament contra els principis bàsics de les teories de l’acció col•lectiva que permeten sustentar els béns públics.
Segurament sense saber-ho, tota aquesta gent que es fa còmplice d’aquest tipus d’iniciatives ens retorna ni més ni menys que al 1965, quan Mancur Olson va escriure “The Logic of Collective Action” i ja es plantejava la relació entre els interessos individuals i els interessos de grup per a la participació en l’acció col•lectiva.
Des del meu punt de vista, aquestes iniciatives, igual com moltes de les actituds dels sindicats que estem veient darrerament, no fan més que exposar l’egoisme individual per sobre de la consciència social (i no s’ho perdin, que molts s’autoproclamen d’esquerres). Davant d’això, jo em pregunto què vol dir ser d’esquerres, tot i que això és matèria d’una altra discussió.
A part de l’espoli fiscal que patim els catalans, sense el qual està clar que tindríem molts més recursos per a les nostres infraestructures bàsiques i per millorar els nostres serveis públics, un altre problema que ens ha dut a la crisi és el de viure per sobre de les nostres possibilitats. Hem de ser conscients que les coses tenen un cost, que la cultura del tot gratis no s’aguanta per enlloc. I que si volem uns bons serveis, hem de corresponsabilitzar-nos del seu cost.
Per això em saben greu iniciatives com aquesta, on la gent es creuen més llestos que la resta. Tan costa ser honest? Ningú està obligat a pagar el bitllet de metro si no l’utilitza, el que no es pot fer és viure en els móns de yupi permanentment perjudicant a la resta de la societat d’aquesta manera.
D’altra banda, si han llegit la notícia, s’hauran quedat igual de sorpresos que jo de saber que aquesta associació compta amb una subvenció de la Secretaria de Joventut. És una d’aquelles escenes que em fa afirmar que generalment la realitat supera la ficció.
