A l’evangeli d’avui sorprèn el comportament de Jesús. Ja es veu que no és ni la ira ni la venjança les que motiven la seva actuació, doncs l’evangeli no diu pas que Jesús pegui o faci mal a les persones. Tot i així, aquesta actitud no es correspon a la del Jesús humil, pacient i misericordiós que trobem a la resta dels evangelis. Tanmateix, no podem ignorar la seva manera de procedir i hem de contemplar-la en tota la seva dimensió messiànica. Jesús no tolera que aquell Temple, que hauria d’haver estat sempre un lloc d’oració, s’hagi convertit en un mercat amb el vist i plau de les autoritats religioses d’aquella època.
Aquest gest de Jesús té un doble vessant. Per una banda, al reivindicar el caràcter sagrat del lloc l’anomena casa del meu Pare donant així testimoni de la seva condició de Messies i Fill de Déu. Però per altra banda, rebutja una religió reduïda a les formes, buida i barrejada amb el poder i el diner. Per això purifica aquell Temple, millor dit, el substitueix per un altre: el seu propi cos ressuscitat, on hi habita l’Esperit, on hi pot haver un culte en esperit i en veritat.
Quan el jueus li exigeixen un senyal de la seva autoritat, Jesús es remet a la seva mort i resurrecció i aquí hi tenim el senyal per excel·lència de la nostra fe. Els seus interlocutors volien fenòmens visibles als seus ulls materials….. volien signes d’admiració que fossin inexplicables i que poguessin ser percebuts pels sentits, és a dir, volien miracles espectaculars. Però la fe no es qüestió de miracles: els miracles, per sí sols no porten a la fe.
Tal i com ens diu Sant Pau a la segona lectura: “els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per els jueus, i per els altres un absurd”. Realment no va ser fàcil que el cristianisme s’obrís camí en aquells temps, com tampoc ho és ara en la nostra societat. Els jueus volien ser forçats a creure, volien ser arrossegats per la evidència d’uns fets tan meravellosos, que no els fos possible resistir-se a creure’ls. Però llavors, la fe cristiana ja no seria fe, perdria la seva essència perquè deixaria de ser l’adhesió personal i lliure a la persona de Jesús, Fill de Déu.
I pel que fa als grecs, Pau ens diu que voldrien una saviesa purament humana, voldrien que un raonament purament natural els portés, necessàriament, a les veritats cristianes. Si això fos possible, la pretesa fe d’aquells grecs tampoc seria lliure i, per tant, ja no seria fe, seria una adhesió a les veritats cristianes forçada per la pura raó.
La fe, que no s’ha de confondre mai amb la credulitat, és el resultat de l’adhesió lliure i personal a unes veritats que, quan les tenim ben formulades i el nostre estat d’ànim és desapassionat i seré, les trobem raonables per a ser cregudes. L’autentica fe, la que ens obre els ulls al misteri, lluny d’estar renyida amb l’esperit crític, amb qui està renyida és precisament amb la credulitat. Però, ¿es que, potser, és raonable que aquest Jesús en el qui creiem hagi mort de manera ignominiosa clavat en una creu? ¿És raonable que mitjançant la seva pròpia mort triomfés sobre la mort? Sant Pau ens ha dit que si, perquè “en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes”.
Aquest mateix Déu, és el que s’identifica a Moisès com el qui ha salvat al seu poble de l’esclavitud i li diu: “no tindràs altres deus fora de mi”. Una ordre que nosaltres oblidem tot sovint, doncs a vegades tenim com a deus el nostre propi jo, els diners o el plaer. Aquest text de l’Éxode que hem llegit, és dels primers que es varen posar per escrit, quan encara es pensava que els fills pagaven els pecats dels seus pares. La revelació de Déu tingué lloc poc a poc i, segles més tard, el profeta Ezequiel ja parlarà de la responsabilitat personal en els actes de cadascú, i el mateix Jesucrist, davant aquell cec de naixement, afirmarà que la seva ceguesa no és pas culpa del pecat dels seus pares. El Déu vertader és el Déu de la llibertat, i si dóna unes normes de conducta no es per oprimir a l’ésser humà, sinó per alliberar-lo de tot allò que el pugui esclavitzar i deshumanitzar. La norma de vida que Déu ens dóna és el camí de la salvació. Déu vol que sapiguem correspondre al seu amor estimant-lo a ell en la persona del nostre pròxim com a nosaltres mateixos, començant pels més petits i pels que tenim més a prop, no deixant-nos arrossegar per cap ídol que ens porti pels camins de l’egoisme. Que així sigui.
