Si com afirma el salmista, Déu “anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen”, nosaltres, que hem rebut i conservat en el nostre interior aquest missatge de pau, hem de constituir-nos pregoners i constructors d’aquesta pau de Déu. Una pau que només pot estar fonamentada en la justícia. Justícia i pau, no és simplement un eslògan més: fomentar-les és una de les primeres exigències de ser cristians. Crist ha proclamat benaurats els qui tenen fam i set de ser justos, i ens ha urgit a portar tota justícia fins el nivell de l’amor universal. Únicament així, la pau entre els homes i les dones, entre pobles i nacions, deixarà de ser una fal·làcia amb la que tots ens omplim la boca per esdevenir la realitat que dimana de la gran germanor de tota la humanitat.
Justícia i pau, són com dues germanes que no poden viure l’una sense l’altre. Aquesta va ser la lluita del profeta Amós que va ser enviat al regne d’Israel per donar testimoni contra aquells que estaven manipulant Déu a favor dels seus interessos, justificant unes injustícies socials fragants, que a més, intentaven amagar-les darrera un culte esplendorós però fals, buit. La denúncia del profeta molesta, és incòmode, com la de tots el profetes i per això li manen se’n vagi, que torni al seu país.
S’és missioner per manament del Senyor, i aquest manament no va dirigit només a uns pocs, sinó a tots els batejats. Quan es parla de missió, de seguida pensem en terres llunyanes, en països que anomenem subdesenvolupats i en persones que posen en perill les seves vides per anunciar l’Evangeli a aquells que no el coneixen. És cert que tot això és missió, però hi ha el risc de pensar que aquesta és una feina destinada només a unes persones concretes, a les quals realment admirem per la seva dedicació i la tasca que fan però que, al cap i a la fi, és una tasca que no és la nostra.
D’aquesta manera escapolim la nostra responsabilitat de continuar l’obra de Crist en el món escampant la Bona Notícia. Però es que per això, precisament Crist ens ha escollit: per a ser els seus deixebles, perquè siguem els seus missatgers, perquè per allà on passem parlem i actuem en nom seu, introduint així els valors de l’Evangeli a la nostra societat i deixant un rastre positiu amb el nostre testimoni personal perquè se’ns noti que som portadors de la llum, de l’esperança i de la fraternitat de Jesucrist. Com ens ha dit Sant Pau: “la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres”, però els dons de Déu són gratuïts, els hem rebut sense cap mèrit nostre i per això els hem de saber compartir. Déu “per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist”, ens ha dit també avui Pau.
La nostra filiació divina no és una metàfora literària, es tracta de quelcom real. Així ho podem llegir en la primera carta de l’evangelista Sant Joan (3,1-2): “Mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens anomena fills seus i ho som”. I continua dient Joan: “Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem”. Aquesta filiació es manifestarà plenament quan participem de la resurrecció de Crist i encetem la vida nova que és la mateixa vida de Jesús ressuscitat. Pel Baptisme esdevenim fills adoptius de Déu. Aquest sagrament ens associa al Misteri Pasqual que és el misteri de la Mort i Resurrecció de Crist. ¿I els no batejats? ¿Què passa amb ells? El CV II ens en dóna resposta: “Déu té camins que nosaltres ignorem per associar-los a aquest misteri de salvació”, doncs Crist morí per tota la humanitat.
Com hem dit abans, els dons de Déu mai se’ns donen únicament per a nosaltres sols i els hem de saber compartir. Val la pena que sapiguem acostar-nos als altres amb senzillesa i amb amabilitat, que ningú s’hagi de penedir d’haver-nos conegut i tractat. I quan resem la pregària dels fills de Déu, que és el Parenostre, no ho fem de manera rutinària, fem-ho adonant-nos plenament del seu contingut. Tractem als demés com a fills de Déu que realment son i pensem que això de ser fills de Déu és un dels tresors més grans de la nostra fe.
