Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Tots som molt conscients de que en el nostre món hi ha moltes coses que no van bé, que no ens agraden i que voldríem que fossin d’una altra manera. Desgraciadament no està a la nostra ma canviar totes aquestes coses, però no ens enganyem: aquestes lectures d’avui ens han de portar a una reflexió personal, una reflexió personal que ens hauria de fer canviar en primer lloc a nosaltres mateixos.
Recordem les paraules de Sant Jaume a la segona lectura: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena”. Les enveges, les gelosies, les ambicions desmesurades, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les mateixes famílies, i fan impossible la pau. Tenir un cor senzill, capaç de valorar allò que Déu ens ha donat, que és molt, viure cada dia de la nostra vida com el do de Déu que és, tot això omple de pau i de serenor. Una pau i una serenor que es traspua a les persones que tenim al voltant i les enriqueix.
És trist que moltes persones es continuïn barallant per acumular més i més diners perquè consideren que són la principal font de la felicitat, cosa que prou bé sabem que no és pas veritat perquè una cosa és el benestar material i una altre molt distinta és la felicitat. La felicitat és quelcom més profund que neix en el fons del cor. Un cor buit no pot ser feliç, i el cor només s’omple quan estima i se sent estimat.
El pecat del món, que és la suma dels pecats de cada un de nosaltres que van creixent i acaben enquistant-se en tota la societat, és causa d’injustícia. I la injustícia s’acostuma a manifestar en la persecució del just. Tota la història de la humanitat, des dels seus orígens és plena de persecucions contra els justos. El salm responsorial que hem resat avui ens ofereix una pregària vàlida ara i sempre, quan el salmista aguantant amb paciència la persecució injusta dels violents prega dient: “Déu poderós, feu-me justícia”.
A l’evangeli d’avui, Jesús anuncia per segona vegada als seus deixebles la seva passió, mort i resurrecció. Aquest és un tema cabdal en la predicació del missatge de Jesús, doncs els tres evangelistes sinòptics, Marc, Mateu i Lluc esmenten les tres vegades que Jesús ho anuncia i, en canvi, els deixebles no entenen res de res. Diu l’evangelista que “Ells no entenien què volia dir, però no gosaven a fer-li preguntes”. Només a través de la llum dela Resurrecció, a la llum del triomf de la vida damunt la mort ho van poder entendre.
Però en aquell moment, aquestes paraules de Jesús sembla que no van impactar gaire als apòstols doncs les seves inquietuds anaven per un altre costat: la seva gran preocupació era saber quin de entre ells seria el més important. Cap evangeli té tants signes de d’autenticitat i de veracitat com l’evangeli de Marc. En cap dels altres evangelis se sent ressonar tant clarament la veu de la primera generació cristiana, doncs les paraules que Marc posa en boca de Jesús i dels apòstols arrelen en el testimoniatge dels primers deixebles. Per això Marc té expressions i situacions que no deixen gaire ben parats als apòstols com, per exemple, en aquesta discussió que tenen entre ells per ser el més important.
Per això Jesús els hi diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Però tinguem en compte una cosa, no n’hi ha prou en considerar-nos els darrers de tots i amb acceptar que ens tractin com a tals (que ja seria molt), cal també dur-ho a la pràctica essent, com Jesús, servidors de tots. És evident que l’ofici de manar no pot ser de tots, El que sí és i pot ser de tots, fins i tot dels que manen i dominen, és servir. Si els que manen i dominen ho fessin tot amb esperit de servei, segurament que la societat funcionaria bastant millor i no hauríem arribat a on estem avui.
Créixer, progressar i anar endavant són aspiracions humanes que Jesús no critica pas. Però ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement. Un camí que no passa per cometre injustícies i anar trepitjant als demés, aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona sinó que l’empetiteix. Actuant així en comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics. Examinem-nos sincerament per veure quin és el nostre esperit de servei i, com a creients, procurem que aquest esperit de servei sigui el nostre distintiu com a seguidors de Jesús i ens faci estar sempre disposats a donar ajuda a qui la necessiti.
