El temps de Pasqua és un temps de reconeixements, de deixar-nos sorprendre per Jesús, que insisteix a manifestar-se vivent a tots aquells que creuen, que esperen i que confien en ell. Tots els textos litúrgics que hem anat llegint des de la nit de Pasqua ens ho van fent sentir. De bon matí del diumenge Maria Magdalena troba buit el sepulcre i, ni ella ni els deixebles, entenen què ha passat. Però ella es queda allà i Jesús se li dóna a conèixer.
El mateix dia, i mentre els deixebles estan tancats a casa per por, Jesús se’ls hi fa present amb la salutació de la pau i els hi alena el seu Esperit. Però no hi eren tots, faltava Tomàs. En un altre moment, Jesús es fa trobadís amb dos deixebles que van camí d’Emaús, decebuts per tot el que ha succeït, però no serà fins la fracció del pa que el reconeixeran. Però, aleshores, el perdran i hauran de continuar fent camí en la fe. Al cap de vuit dies Jesús se’ls torna a fer present, cali trobar-se amb Tomàs i aquest no el decep: Tomàs, veu i creu.
Són molts els batejats, però pocs que han estat iniciats en la fe. Moltes persones han decidit ser cristianes, però no totes han assumit el creixement de la seva fe ni han respost amb la lliure decisió d’una fe conscient i adulta. La fe és un do, un do que cal acollir, que cal acceptar lliurament i correspondre-hi. La iniciació en la fe és el que condueix a l’encontre amb Crist.
El que hem llegit avui a l’Evangeli és la tercera trobada de Jesús amb el seus. És una escena plena de simbolisme: Els deixebles estan a la barca, que prefigura l’Església, guiats per Pere. Surten a pescar, que vol dir a predicar. No pesquen res, vol dir que no són escoltats. Tornen a terra, però enmig de la decepció, Jesús se’ls hi fa present, de moment no el reconeixen, i els anima a continuar en la seva tasca. No han trobat el fruit esperat en una banda però el troben a l’altre.
Llavors un deixeble el reconeix: És el Senyor! La Paraula que els hi ha adreçat: “Tireu la xarxa a l’altre banda i pescareu” i el signe, que és la gran quantitat de peix que han trobat, fa que puguin mirar amb fe aquell home que està a allà, dret a la platja, arran de l’aigua i s’adonin que és el Mestre. En arribar a terra, troben que Jesús els hi ha preparat l’àpat de la vida. El seu pa.
Aquest mateix Jesús ressuscitat, el Senyor que conegueren i tractaren els apòstols, és qui camina d’una manera invisible al costat nostre, fent amb nosaltres el camí de la vida. I de la mateixa manera que allà, en aquell llac de Galilea, va canviar la nit de la inutilitat per un matí de vida i d’amor, així pot fer Jesús en la nostra vida si el sabem reconèixer. Jesús està viu i ens és proper, se’ns dóna a nosaltres en el pa de l’Eucaristia i continua alimentant la nostra fe. Però a nosaltres ens costa percebre’l. Són moltes les coses que ens distreuen, i molts els problemes que ens afeixuguen i que fan difícil que ens adonem que el Senyor se’ns fa present en la vida normal de cada dia, en les tasques professionals, en les trobades amb els altres, en tots els àmbits on vivim i ens movem.
Per això els cristians no hauríem de tenir mai motius per sentir-nos sols i desemparats perquè tenim a Crist que ens alimenta, que ens dóna força i que ens dóna vida. I ho fa amb senzillesa i amb bondat, com ho va fer amb aquells mateixos apòstols que poc dies abans l’havien deixat sol. Tenim al nostre costat a Aquell que, dirigint-se a Pere, que l’havia negat tres vegades, només li pregunta una sola cosa: “¿m’estimes?” això és l’únic que Jesús li exigeix: que l’estimi, i Jesús rehabilita Pere davant de tots amb una absoluta delicadesa.
No ens podem acontentar amb el sepulcre buit. No ens podem quedar a casa tancats per por o per incomprensió. Hem de sortir i proclamar que Crist és viu. No podem deixar que la decepció tingui l’última paraula. Si alguna cosa hem d’aportar avui al nostre món, juntament amb el nostre treball, és el què creiem i el sentit i la força que això dóna a la nostra vida. Els Apòstols, aquells mateixos que poc dies abans l’havien abandonat, ara – hem vis a la primera lectura – que tenen la valentia d’enfrontar-se a les autoritats i afirmar que “obeir Déu és primer que obeir els homes”. En aquest cas l’obediència a Déu és la manifestació de la seva fe, ells saben en qui han dipositat tota la seva confiança.
Crist ha de ser la raó de tot el que fem i hem de fer-ho en nom seu. Li hàgim estat més o menys fidels, això és secundari. Jesús també ens diu a nosaltres: “vine amb mi”. Demanem en aquesta eucaristia que no ens falti mai ni el seu Esperit ni la seva força per seguir endavant.
