Penso que tots som prou conscients que el nostre llenguatge és limitat i que la nostra raó és molt feble davant el gran misteri d’amor de Déu. El nostre cor està assedegat d’amor i de felicitat, però d’aquell amor i aquella felicitat vertaders que no són els que el món ens pot oferir, sinó aquell veritable Amor i aquella veritable Felicitat que només ens por arribar si sabem acollirla Gràciaque Déu ha vessat en els nostres cors mitjançant el do de l’Esperit Sant. Ens ho ha recordat l’apòstol Pau en la seva carta als cristians de Roma: la fe no és una conquesta difícil sinó un acte de confiança en l’amor que Déu ens ofereix. Si tal com ens recordava avui la paraula de l’Evangeli, ens deixem guiar per l’Esperit de Jesús, aleshoresla Trinitatja no serà una simple afirmació doctrinal, un discurs sense cap ni peus, sinó un estil de vida que ens porta a compartir i a estimar sense càlcul.
El misteri de la SantíssimaTrinitatés la més gran revelació de Déu a l’ésser humà. Una revelació que ens l’ha fet el mateix Jesucrist. Ell és qui ens ha revelat que, el Déu dels seus seguidors, el Déu cristià, és un Déu Trinitari. Al presentar-se ell mateix com a Fill d’aquest Déu i parlant-nos sovint del Pare i de l’Esperit Sant, ens revela un Déu que és Pare: perquè ens ha creat i té providència de nosaltres. Ens revela que entre Déu i nosaltres hi ha uns llaços que no es podran desfer mai: passi el que passi, sempre serem els seus fills, uns fills fets a la seva imatge i semblança.
Ens revela que ell, el Fill també és Déu i, per tant és un Déu que ha volgut compartir la naturalesa humana amb nosaltres, que ha volgut experimentar el dolor, la injustícia i la mort com qualsevol ésser humà, perquè tinguem la plena seguretat de que sempre serem compresos per aquest Déu que s’ha fet com un més de nosaltres.
I, finalment, ens revela un Déu que és Esperit Sant. És a dir, un Déu que no és extern a nosaltres, sinó una cosa interior, molt íntima, és Déu en nosaltres. Com diu el papa Francesc “L’Esperit Sant és un Déu que actua en nosaltres, un Déu que fa recordar, que fa despertar la memòria….. que ens fa recordar el moment que varem tenir la gràcia de trobar Jesús i ens fa recordar tot allò que Ell ens va dir…. també ens fa recordar, continua el papa Francesc, les nostres misèries que ens esclavitzen però, al mateix temps, ens fa recordar que tenim la gràcia de Déu per redimir-nos d’aquestes misèries”.
Recordem com ha començat l’evangeli d’avui. Ha començat justament amb unes paraules de Jesús que no podem passar per alt: “Encara tinc moltes coses per dir-vos…. Quan vindrà l’Esperit de la Veritat, us guiarà cap el coneixement de la veritat sencera”. Els evangelis no són una paraula fossilitzada, que quan s’han llegit una vegada podem dir que ja ens els sabem i no cal llegir-los més. Molt al contrari, són paraula viva que, per l’acció de l’Esperit, cada vegada que els llegim, es converteixen en paraula nova. D’aquesta manera, Déu se’ns dóna a conèixer d’una manera dinàmica i encarnada en la nostra realitat humana.
La Trinitat és el model de comunió que estem cridats a viure. En aquest sentit s’afirma que la comunitat eclesial, és icona de la Trinitat. Tant de bo no ens quedéssim en paraules boniques, i les nostres comunitats esdevinguessin espai de comunió, reclam a viure una existència única i diversa, en la qual s’expandeix l’amor trinitari; espai en el qual descobrim que tots som u en Crist, som el Cos de Crist, i alhora cadascú és diferent, imatge única del Déu vivent, il·luminat en la seva vocació personal per la flama de la Pentecosta.
