Benvolgut Sr. Trias i Peitx,
Us confesso que el meu desconeixement de la nostra història és colossal. Em sap molt de greu, però he de reconèixer que no havia sentit mai fins fa uns mesos el vostre nom. Un dia, en una de les excavacions arqueològiques als arxius catalans que darrerament he practicat, vaig anar a parar al Pavelló de la República. No, no us penséssiu pas que ens hem tornat republicans, no, malauradament no, però resulta que fa un temps es va reconstruir aquell esplèndid edifici que l’any 1937, a París, la ciutat on viuríeu tota la vida, la República va encarregar a Josep Lluís Sert i on Picasso hi exposaria el Gernika i Joan Miró i Alexander Calder altres obres magnífiques. És aquí on es guarda un dels arxius més importants sobre la guerra civil i l’exili.
Vaig preguntar per la llista dels Fons personals que s’hi guarden. Una mica a l’atzar, vaig veure el vostre nom. Em va semblar que podia ser interessant donar-li una ullada. Hi havia 15 caixes de documents. Intrigat, vaig demanar de consultar-ne unes quantes.
Allà éreu vós i desenes de paperets plens de dades de totes les persones que, amb el vostre esforç, vau aconseguir treure dels camps de concentració francesos els terribles anys de 1939 i 1940, procurant-los una feina i un certificat de treball. Un document va cridar-me l’atenció, la transcripció d’unes converses que els anys 70 havíeu tingut amb dos joves interessats en recuperar part de la història que els havien robat. Aquells dos joves eren la Imma Tobella i l’Eduard Vinyamata. Gràcies a ells, a les desenes d’hores i hores de conversa passades al vostre pis de París que van anar anotant fidelment, tenim avui les vostre Memòries.
No em va estranyar gens constatar que veníeu del carlisme. De fet, en bona part els carlins passaren a engruixir el catalanisme. A més, com no fer-ho si vau assistir de nen als dies vibrants de la Solidaritat Catalana? Com evitar apostar pel vostre país quan la Dictadura de Primo de Rivera aixafava les petites llibertats reconquerides? I amb la República guanyada, finalment, com no sentir-se fascinat per un partit que acabava de fundar-se que defensava justament allò que vós més estimàveu, la Pàtria i la Fe? . I així, juntament amb Vila Abadal, Romeva, Cirera, Roca Caball i alguns altres, vau dissenyar un partit que travessà aquells anys impossibles amb la defensa del catalanisme i el cristianisme per banderes. Una mica després, Carrasco i Formiguera, que venia d´Acció Catalana, se us va ajuntar. Ell va ser l’home que per sempre més representaria aquella generació de nacionalistes democratacristians. Un dels millors polítics d’aquest país i una personalitat immensa. Personalment, un dels homes que més he admirat. Però la història d’aquell partit i d’aquells moments accelerats és més o menys coneguda. La vostra, en canvi, no.
Ara, gràcies a la Gemma Caballer i a Símbol Editors, s’acaba de publicar La solitud de la llibertat. Memòries de Josep Maria Trias i Peitx. Que clara ressona la vostra veu!. Hi parleu amb tota franquesa i sinceritat d’aquells anys. Les lluites amb l’església oficial, la compromesa posició d´un partit com Unió durant la República, el dificilíssim equilibri en la guerra civil quan de nou vau tornar a convertir-vos en el secretari general del vostre partit, assumint el risc immens d’aquell càrrec en aquells moments, visitant txeques anarquistes i refugiant capellans en uns quants pisos de l´Eixample, entrevistant-vos amb cardenals estrangers i tractant de convèncer al govern republicà espanyol de la necessitat de respectar i reobrir el culte a les esglésies. Hi ha un moment colpidor: el vostre catalanisme indestructible que us portà a trencar amb bona part de la vostra família, els Trias Sagnier, el pare del qual seria un dels testimonis de càrrec en el judici de la infàmia que feren al vostre amic Carrasco. Però també l’assumpció de la derrota i la fidelitat a les institucions republicanes i a la llibertat i la democràcia és d’una puresa amarga. Emociona el relat de la fugida via Caldetes per mar, a bord d´un vaixell de la marina francesa que evacuava la seva ambaixada, només 48 hores abans que els franquistes entressin a Barcelona, amb Ruiz-Hebrad i Maurici Serrahima. Aquest darrer va explicar-ho anys després. S’anava fent fosc. El barco s’allunyava. La costa catalana començava a esborrar-se. La llum es fonia sobre el país que ja mai més no tornaríeu a trepitjar. Els tres vau estrènyer-vos les mans, i amb la veu escardada vau cridar: “Visca Catalunya!”. Als volts de mitjanit arribareu a Portvendres i tot just posar els peus a terra vau enviar el vostre primer telegrama. Anava dirigit al cardenal Vidal i Barraquer: “Missió complerta”.
I és aleshores quan se m’apareixeu vós amb tota rotunditat. Un home clau a l’exili. El polític que probablement més va fer pels seus compatriotes. Vós no us enfonsareu com altres, ni buscareu només la vostra salvació, sinó que vau imposar-vos un deure: ajudar, salvar tot el que es pogués. No veieu presoners sinó persones, no veieu filferrades sinó humiliació, no veieu sorra sinó patiment. Gràcies a les vostres connexions amb els catòlics de tot el món i els quàquers, a les Memòries expliqueu que vau ajudar a treure més de 70.000 detinguts dels camps de la vergonya francesos. Sovint em ve la xifra al cap i la repeteixo a poc a poc: 70.000 persones. I tant se val que potser, finalment, fossin 50.000, 30.000 o fins 10.000. És un enorme èxit. I no sabíem res fins ara. Quina vergonya no haver sabut res fins ara.
En paral·lel, gràcies a les vostres gestions, un grup d’intel·lectuals catalans que acabaven de sortir del nostre país en un bibliobús atrotinat, van trobar acollida en un castell que es faria famós: Rossy-en-Brie. Un altre episodi desconegut: Els Trabal, Obiols, Rodoreda, Murià i tants d’altres, van poder-s’hi refugiar gràcies a les vostres gestions. Sou un pou profund de descobertes, vós, sincerament.
M’imagino aquelles tardes en què procuràveu explicar a aquella parella de Barcelona qui havíeu estat i què havíeu fet, tants anys enrere. Com fer-los comprendre l’abast de la vostra tasca política? Com fer-los partícips de la vostra fe, del vostre compromís amb els pobres, de la vostra lluita per la dignitat dels homes? De tant en tant entraria Clara, la vostra dona, la famosa periodista Clara Candiani, francesa, divorciada, a qui vau conèixer durant la guerra quan ella visità Espanya intentant entendre com la barbàrie s’imposava a la democràcia, amb qui vau casar-vos un any després d’arribar a França, entusiasta defensora dels drets humans. Gairebé veig com us serviria una tassa de te i posant la seva mà a la vostra espatlla us encoratjaria a explicar la vostra veritat. Tal i com vau fer.
A poc a poc els anys i el vent ens van anar apartant de vós. Però ara, de sobte, hem recuperat la vostra memòria i ens ha esclatat a les mans amb tota la força. Moltes gràcies per tot el que vau fer, simplement perquè la vostra consciència us ho manava. Que veient arribar la vostra mort decidíssiu anar a Sant Miquel de Cuixà per fer l’últim bes a la vida en terra catalana és el darrer gest que calia esperar de vós, benvolgut i estimat Sr. Josep Maria Trias i Peitx.
