Benvolgut senyor,
Durant gairebé dos anys vaig viure a la ciutat de Winterthur, al cantó de Zuric, en una caseta que tenia un petit estany amb tres nenúfars i una pomera i un castanyer bord i un arbre africà amb unes fulles de pàmpol enormes. Cada divendres, després de recollir els nens a l’escola, enfilàvem la carretera que porta a Sankt Gallen, i ens desviàvem al cap d’uns quilòmetres fins pujar a una petita granja de quinze vaques on compràvem el formatge d’Appenzeller. Després de baixar a la cava on guarden les rodes del seu “kässe” i de discutir si n´agafàvem un tros del més tendre o en canvi n´escollíem un de més picant, amb la meva dona pujàvem a dalt de tot del turó. Era el nostre moment i un ritual que practicàvem, invariablement, nevés o plogués. Allà hi trobàvem tots els verds de Suïssa a l’estiu, verds de fulla de llorer després de la pluja, i els paisatges bromosos de llet bullida de l’hivern. Una terra solcada de segles d’esforços. Aspra, dura, treballada. Calvinista. O millor dit, zwingliana. Allà vam aprendre de nou a tornar a mirar el cel i a sentir, com una bufetada a la cara, la llibertat. A respirar veritats i democràcia.
Sabia poca cosa dels catalans suissos, Hans Gamper a part, ja que ell havia nascut justament a Winterthur i li rendíem homenatge, incondicionalment, cada cop que ens visitava algun amic. Hi ha un placa, en català i en alemany a la casa on va néixer, on avui hi viu un senyor molt amablement suís que surt a saludar-te per agrair-te que t’hi hagis atansat. Però poc a poc vaig anar intentant refer la petita petjada dels meus compatriotes. Per un català, viure a Suïssa representa tot el que Espanya mai no serà capaç de ser: Potser per això no em va estranyar l’atracció que el país havia despertat a Josep Tarradellas, Francesc Cambó, Pau Casals, Mercè Rodoreda, Josep Pijoan, Ferran Soldevila, Eugeni Xammar, Josep Pla, Aurora Bertrana, Ventura Gassol, Vidal i Barraquer, Francesca de Bonnemaison, Carles Cardó, Lluís Montanyà, Ramon Folch i Camarasa, Ramon Sugranyes de Franch o Gaziel. I a vós.
Em sortíeu sovint a tot arreu, vós. Amic íntim del cardenal de la pau i de Ramon Sugranyes, corresponsal del President Tarradellas, mecenes de Ferran Soldevila i de Rovira i Virgili. A més, el vostre no és un nom fàcilment oblidable, Patxot, contundent, massís, sec com un fueteig. Qui devíeu ser? Un llibre va ajudar-me a començar a conèixer-vos: la vostra biografia feta per Joaquim Maluquer. Després, un cop vaig poder llegir les vostres memòries, “Guaitant enrere”, aleshores, benvolgut senyor Patxot, ja vaig estar segur de qui éreu. “Em vaig expatriar perquè no sóc cap titella, ni molt menys serveixo com esclau i ací visc com un Home i enmig d’Homes moriré”. El Léman no és la platja gran de Sant Feliu de Guíxols, però allà, a la vella Confederació, vau ser lliure
Meteoròleg, bibliòfil i escriptor, vau haver de renunciar a les vostres passions per fer-vos càrrec del negoci familiar de la fàbrica de taps de suro del vostre sogre. Però van cometre un error amb vós: no van preveure que ja portaveu el virus del catalanisme a la sang. Una malaltia inguarible.
Maluquer us va definir com independent de criteri, intransigent amb la falsedat, el deshonor i la mentida, i amb una vivència de Catalunya intensa i total. Sens dubte la paraula que més us escau és la de dignitat. Vau viure, vós, riquíssim, amb una total sobrietat ja que vau entendre la vostra fortuna com una eina per a portar a terme una obra social i cultural d’utilitat al progrés del vostre país. Vós vau ser, juntament amb Francesc Cambó, un dels grans mecenes de Catalunya: l’Estudi de la Masia Catalana, les desenes de beques i subvencions a recerques i investigacions atorgades per la Institució Patxot i per les altres Fundacions que vau crear en memòria de les vostres filles mortes, la immensa obra del Cançoner Popular de Catalunya on tots els folkloristes hi van ser cridats a participar i que esdevindria el corpus definitiu de la cançó catalana popular; el vostre suport a l’Institut d’Estudis Catalans, durant la dictadura de Primo de Rivera, quan juntament amb Cambó vau permetre que pogués tirar endavant; el patrocini del Llegendari Català; els premis del Concurs de La Haia, etcètera. Una obra immensa, colossal, que, naturalment, ningú no coneix ni agraeix.
L’any 1936 patiríeu la que vós mateix vau definir com “primera de les dues invasions” que sofrien uns catalans fidels a la pàtria, la llibertat i el cristianisme. El pistolerisme faista es va ensenyorir dels carrers, s’assaltaren les cases dels burgesos i empresaris, s’incautaren les fàbriques, es perseguiren i assassinaren els capellans i els catòlics. El vostre món s’enfonsà. La rauxa, tants anys temuda, tants anys amagada pel miratge de l’oasi, esclatà. No hi va haver marxa enrere. La rosa de foc es va encendre com la muntanya de fusta que la nit de Sant Joan, de petit, enceníeu davant del Monestir de Sant Feliu. El mes d’agost de 1936 Vil•la Mariona, la vostra casa al Montseny, va ser cremada. Vau començar l’exili.
Us vau establir a Friburg i a Ginebra. Em sembla que és a “Guaitant enrere” que hi ha una foto del 1944, de les vostres noces d’or, amb la senyera al fons del vostre escriptori. Se us veu ja un home gran, amb els cabells blancs i una mirada dura i distingida, d’una elegància natural i seductora, patrícia. Una foto que a mi sempre em serveix per definir la noblesa i el catalanisme granític d’uns homes que no vau acceptar rendir-vos a cap de les invasions que, com a catalans i com a cristians, vau haver de patir. Perquè l’any 39 arribava la segona. Aleshores va ser la vostra casa de La Bonanova la que va ser saquejada i destrossada pels franquistes pel crim abominable d’ésser catalanista. Vau continuar a l’exili.
A pesar de la decepció immensa que sentíeu, seguireu oferint el vostre suport. Vau ajudar Joan Coromines amb l’Onomasticon, vau fer arribar recursos a represaliats i fugitius del feixisme a Europa i Amèrica, us vau escriure amb Trueta, Gassol, Tarradellas i Pau Casals, vau instituir beques que van guanyar Maluquer, Serrahima, Roca Caball o Armand Carabén. Em sap greu que no ho hàgiu pogut llegir, però en els Dietaris de l’Exili, de Ferran Soldevila, hi sortiu força. Hi ha un escena dramàtica, Soldevila, angoixat, malviu amb la seva dona i el seu fill Gerard en els primers mesos de deixar Catalunya. Com a última solució només troba la de demanar-vos uns diners. Ell, el gran historiador català de tots els temps, demanant una almoina. Està convençut que no el fallareu. I no el falleu. El seu agraïment és d’un emoció encesa, que fa posar la pell de gallina. I encara l’any 1955 vau signar amb Pau Casals, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau d’Olwer, Carles Pi i Sunyer i Manuel Serra i Moret un document adreçat a la comissió dels Drets humans de l’ONU denunciant la repressió franquista contra la cultura catalana.
Conscient que el vostre viatge s’acabava, una mica abans, l’any 1952 vau escriure un llibre de memòries, “Adéu a Catalunya. Guaitant enrere, fulls de la vida d’un octogenari”, amb la significativa autodefinició de “Català, empordanès, expatriat voluntari per amor de consciència, del sentiment i de la personalitat humana”. És el vostre adéu-siau. Un llibre fosc, trist, aspre com la terra helvètica, que traspua l’amarga desolació d´un home que havia hagut de veure com tot els seus esforços per construir alguna cosa perdurable havien estat destruïts. Demanàveu molt, honorable senyor, demanàveu respecte, democràcia i solidaritat i la Catalunya de la postguerra només oferia corrupció, feixisme i estraperlo. El 8 de gener de 1964 vau morir a Friburg.
Catalunya us té un enorme deute pendent: el de ser capaç algun dia d’estar a l’alçada del que vós, benvolgut senyor Patxot, volíeu que fos: un país on la seva cultura i la seva llengua fossin estimades i respectades. Per damunt de tot. Un país endreçat, net com un matí de tramuntana, dolç com un conte de l’àvia, popular com una sardana tocada al vespre, al costat de la platja, quan el sol decau i besa la mar, quieta, com de mercuri, perquè per res del món no voldria distraure els dansaires que arrenquen ja la tirada de llargs i les tenores canten al nostre Empordà, mentre les espardenyes colpegen la sorra del passeig i les mans s’enllacen, totes plenes del mateix esperit, totes lligades per la mateixa emoció, totes juntes per sempre.
Rebeu, distingit senyor, l’expressió de la meva més sincera consideració
