Tard o d’hora havia de passar. El jove rei lleó, ja ho havíem dit, i no és idolatria, té el mòbil de Déu Nostre Senyor. I s’envien missatgets. Però vagin a saber, potser la cobertura…
La cosa va començar amb un experiment d’aquells que calles perquè és el Pep, i cap més alta autoritat no pot ser invocada, però jo encara no he entès Adriano d’extrem… consultarem Mestre Besa, a veure què hi diu (però sempre després d’escriure aquesta crònica, que si no acabem plagiant-lo). Els sevillans venien molt ben ordenats i ens trabucaven avançant-se amb massa habitud a les nostres jugades, i de fet sort que aviat, quan ja començaven a veure de prop la cara de Valdés, es va decidir obrir el rombe central, tornar Adriano al lateral contrari d’on jugava i escorar Messi cap a la banda dreta… i començar el dur esforç de la perseverança de les onades contra els espadats, que aquest cop, mal que es va maldar, no van oferir cap escletxa. Galdosa metàfora em direu. Si. Hi ha cops que les metàfores no acaben de girar rodones. Com ahir, que la metàfora de tot el partit hagués hagut d’estar el gol de Messi al darrer minut, de penal, agònica però justa victòria, rèdit de tant d’esforç, sí, ahir la metàfora es va quedar apuntada a la llibreta mentre el rival, murri i antiesportiu, ens donava els 4 minuts de tangana per a allargassar el xut de la falta màxima, fané i descangallada, que també de vegades la vida és com la lletra d’un tango. I viceversa. Però tranquils, no m’arrenquin amb el bandoneón, que tot just ha estat un empat.
Joan Capdevila i Esteve
