El Victoria and Albert Museum obra la seva temporada de tardor amb l’exposició “Postmodernitat: estil i subversió 1970-1990” des del 24 de setembre fins el 15 de gener . La mostra segueix la línea del museu d’estudiar els grans moviments de la història de l’art i del disseny com la darrera exposició de la primavera sobre el moviment estètic i en aquest sentit es presenta com el gran ‘blockbuster ’ de la temporada. La tasca és molt ambiciosa ja tant per la poca perspectiva històrica com per la complexitat del fenòmen de la postmodernitat. L’exposició té un caire laberíntic i bastant de soroll ambiental generat pels audiovisuals de les diferents sales. Tot contribueix a una sensació d’incertesa i sobre-estimulació que no és casual i sembla confirmar la declaració del principi de l’exposicio de que la postmodernitat desafia definicions, es tracte de molts factors que esdevenen al mateix temps.


La visió que ofereixen els comissaris està estructurada en tres grans seccions. La primera s’inicia amb els canvis en l’arquitectura i disseny dels anys 70, el seu trencament amb el moviment modern i els nous elements que aniran sorgint i que configuraran la postmodernitat. Al principi de la mostra es parla de la ‘mort de la modernitat’ tal i com ho va expressar l’arquitecte Charles Jenchs quan al 1972 es demoleixen els edificis de protecció oficial “Pruitt-Ingoe” a St Louis. La seva destrucció simbolitza el fracàs de les aspiracions utòpiques de benestar social de l’arquitectura moderna. En la mateixa línea, al 1974 el dissenyador i arquitecte Alessandro Mendini filma com es crema una cadira al damunt d’un pedestal, un acte que sembla desafiar la validesa de l’art fins aquell moment.


L’exposició, a través de maquetes i fotografies d’obres d’arquitectes com James Stirling, Roberto Venturi, Frank Gehry i Ricard Bofill, entre d’altres, mostra com a partir d’aquesta rebel.lió sorgirà una nova arquitectura que incorpora elements clàssics. Es parla d’un nou historicisme o segons els crítics de la postmodernitat, d’una tendència al ‘pastiche’ o barreja d’estils. Altres elements influents seran la cultura popular i el ‘bricolage’ o combinació de diferents elements i una fascinació pel paisatge post-industrial.


Tots aquests trets s’aniran filtrant en els camps de l’art, la moda, el disseny i la música. La segona part de l’exposició està dedicada a aquests camps. La revolució en el disseny està encapçalada per les iniciatives a Milà dels grups Studio Alchimia (1978) i Memphis (1981) a on destaquen les figures d’ Ettore Sottsass i Alberto Mendini. Hi ha una subversió de les convencions comercials i en el disseny de mobles i objectes s’introdueixen colors cridaners i una tendència a l’exageració i la teatralitat . Cada peça mostrarà l’empremta personalitzada del seu creador . Aquesta part de l’exposició és per a mi la més enlluernadora ja que aqui trobem els objectes que mostren la flaire del moment i els excessos dels anys vuitanta, amb molts mobles amb atractiu visual però amb formes impossibles. Entre peces emblemàtiques com la llibreria ‘Casablanca’(1981) d’Ettore Sottsass, trobem el carret “Hilton” de Mariscal i el taburet ‘Duplex” (1986)de Mariscal i Pep Cortés.


El nou estil postmodern també es desenvolupà en la música i la moda . En la mostra s’exposen els vestuaris d’artistes com Annie Lennox, Boy George i Talking Heads entre d’altres. S’analitza la importància de la reinvenció de la imatge en la música ‘New Wave’. Els dissenys de moda de Vivienne Westwood també hi són presents, emblemàtics d’una estètica post-industrial que també és prevalent en pel.lícules com ‘Blade Runner’(1982) del director Ridley Scott. Dels objectes exposats, destaca per a mi la coneguda portada de l’album “Island Life” (1986)de Grace Jones creada pel dissenyador gràfic i fotògraf Jean Paul Goude . La fantàstica figura robòtica de Grace Jones domina tot l’espai amb una pose atlètica sostenint un micròfon. Però la imatge és decebedora ja que veiem en els bocets preliminars que és el resultat d’un muntatge i que seria d’altra manera anatomicament impossible. A través de la manipulació de la imatge, l’artista es reinventa com a un ésser ultra natural, estilísticament perfecte. La imatge esta intrínsicament lligada amb la música que ven i es converteix en un sol producte.


La part final de l’exposició s’obra amb el signe del dolar “Money”(1981) de Warhol que simbolitza la fascinació de la postmoderniat amb consumisme, el poder i la riquesa. Els elements de subversió ja s’han convertit en la normalitat i l’estètica de la postmodernitat es present en tot el que ens envolta. Es mostren com exemples coses tan diverses com la reorganització de Karl Lagerfeld de la firma Chanel a partir del 1981, l’obra d’artistes com Jeff Koons o els projectes arquitectònics de regeneració dels Docklands a Londres que van convertir zones degradades en pisos de luxe. En aquesta secció, destaca per a mi l’obra de Jenny Holzer ‘Protect me from what I want” (1985, ‘Protegeix-me del que vull”). Es tracta d’un missatge que es repetia en una de les pantalles de Times Square a Nova York en forma de reclam publicitari i denota els lligams entre el món comercial i l’art actual. En aquest cas, l’artista utilitza el canal publicitari d’un anunci per “vendre” un missatge de dubte i crítica del món en el que vivim, es com un avis, un crit que ens diu ‘mira en el que ens hem convertit”.


En definitiva l’exposicio del V&A és per forca una selecció d’elements significatius més que definitius sobre el moviment de la postmodernitat. Crec que es tracta d’una primera lectura que serà el punt de referència de futures reflexions. Pel visitant, el volum d’informació és considerable, fins i tot una mica aclaparador. Tot i aixi, la diversitat dels temes tractats permet una visió general de la postmodernitat i en aquest sentit, veiem objectes que són familiars des d’una altra perspectiva, enmarcats dintre d’un context. Potser no es tracta de la visió definitiva de la postmodernitat però és un bon principi.

Angels Pares
Barcelona, 1966. Llicenciada en Història de l’Art i Biblioteconomia i Documentació a la UB, amb un màster en Gestió de Museus a la City University de Londres. Experiència en el món dels museus i subhastes d’art , especialment interessada en l’art contemporani, història de la ceràmica i porcellana, disseny classic i fotografia. Actualment resideix a Londres.
Article anteriorHumanum est Messi
Article següentLA TEMPESTA