LA TEMPESTA
Cel fosc, negre, de tempesta,
el món va perdent tots els colors
el tro i el llamp busquen la conquesta
i les primeres gotes ens omplen d’una estranya por.
Olors de la terra assedegada que respira
amb la pluja que la fueteja sense pietat
i resta quieta, rebrà un nou alè de vida
quan la tempesta del cel hagi passat.
El gos té por i busca un refugi
on no arribi el tremolor que l’estremeix
i el gat inquiet corre de bell antuvi,
s’amaga mentre la tempesta creix.
En el cel hi han mil llamps que l’il·luminen
i el bramar del tro ressona per les valls,
mires la grandesa d’una aigua que domina,
uns poders, que s’esmunyen riu avall.
Et sents petit davant tanta grandesa,
ets un puntet diminut davant Déu
i mires embadalida com si una deessa
volés ensenyar-te el que només és seu.
Poc a poc el rierol enceta el gran cant,
el firmament va canviant les tonalitats del món,
l’arc iris es dibuixa com esclat brillant
i t’adones que la tempesta no era un malson.
El gos surt ja calmat, la por ja no l’angoixa
el gat s’enfila a la cadira complaent,
la terra reverdeix i muda i canta
contenta, olorosa, riu alegrement.
