Avui tindrem, gaudirem, d’un nou President de la Generalitat. Un president amb molta feina a fer, aquí i fora d’aquí. Segur que, malgrat les dificultats, la sabrà fer. Per això cal que disposi del que ha anomenat “govern dels millors”. Gent que més que un càrrec (o una càrrega, segons com, mai millor dit) assumeixen una gran responsabilitat. Tots ells es mereixen un marge de confiança i no podem esperar impossibles resultats immediats. Necessitaran a més l’exigent complicitat dels que des de l’empresa (empresaris i treballadors) o l’exercici professional també volem remar a favor del país en la mateixa direcció.
No escapa a ningú que una de les claus que explica la important davallada del PSC i el suport rebut per CiU ha estat la dependència i supeditació del primer al PSOE. De res han servit els 25 diputats del PSC a Madrid. I no escapa a ningú l’extraordinària importància que té pel govern de Catalunya (mani qui mani) disposar de prou força parlamentària al Congrés. Només quan CiU ha estat decisiva a Madrid hem pogut avançar des del punt de vista nacional. No es tracta de patrimonialitzar o apropiar-se del catalanisme com diuen alguns. En la defensa del país a les institucions de l’Estat tots hi són cridats. Però només uns planten cara i els altres miren cap un altre costat.
En un anterior article vaig defensar que l’autèntica solidaritat catalana on havia de presentar-se unida era a les eleccions de l’Estat, com es va fer històricament. Continuo pensant, ingènuament, que seria la millor opció, la més potent, la que permetria actuar amb més força davant les agressions de l’Estat. I la sentència sobre l’Estatut, i els efectes que ja es van notant (atacs a la immersió lingüística per exemple) en són motiu més que suficient per deixar de banda personalismes i actuar des de la generositat amb autèntic sentit de país. Per això totes les forces catalanistes haurien d’anar en una única llista. I consensuar un cap de candidatura. I aquest grup parlamentari comprometre’s a defensar el govern de Catalunya, el dret a decidir, les competències i recursos financers de la Generalitat i ajuntaments catalans (inclòs un nou pacte fiscal amb model de concert).
Com que a banda d’ingenu, conec el personal dels diferents partits, sé que ningú renunciarà a encapçalar aquesta llista. És més, alguns ja s’han autoproclamat candidats abans fins i tot que el seu partit ho debati i decideixi. També sé que serà difícil que partits que ara estan a l’oposició al nostre Parlament es sotmetin al lideratge del president de la Generalitat a l’hora de defensar Catalunya davant l’Estat, amb el risc de quedar neutralitzats dins d’aquesta única candidatura. És tant trist com real.
Que el senyor Duran es postuli per presidir de nou UDC no és cap novetat. L’estrany hauria estat escoltar el contrari per part d’ algú que sempre ha fet el mateix i mai s’ha dedicat a cap altre cosa. Però en tot cas aquesta és una qüestió interna que afecta a aquest partit i als que en el seu cas poguessin aspirar a substituir-lo. A la resta de ciutadans, especialment als que som votants de CiU, ens interessa més l’anunci simultani de presentar-se de nou com a cap de llista per CiU a Madrid. I ens interessa més precisament perquè, com he dit abans, la interlocució, poder d’influència i pactes amb l’Estat (mentre en formem part) condiciona de forma important d’una banda l’acció del govern català i de l’altra, segons com es gestioni, té un immediat efecte en els següents resultats electorals de les eleccions catalanes. Hi ha una evident relació entre el suport electoral a les eleccions catalanes i el paper que juguen els partits a l’Estat. I això ha valgut i val pel PSC però també per CiU.
En aquest sentit l’aposta del nou govern català en relació a la interlocució a l’Estat a través de les Corts és fonamental. I si aquesta aposta passa pel senyor Duran Lleida caldrà exigir-li al candidat uns resultats coherents amb l’actual moment polític que vivim. És a dir, amb el PSOE en caiguda lliure, el PSC desorientat, ERC sense lideratge ni credibilitat, el PP en alça però amb un discurs que ratlla l’anticatalanisme (apuntat-se a la doble xarxa a les escoles) i amb un perillós discurs en relació a la immigració. I amb CiU amb un amplíssim suport, amb transvasament de vot del PSC i ERC i creixent més per la banda sobiranista que per la del PP, que també creix.
Per això cal demanar al candidat, després de repetir 10 i 10 escons, venint de 15 i 16, per no anar més enrere, un resultat a l’alçada de les circumstàncies i de l’oportunitat del moment. Cal que CiU sigui la primera força més votada tant per evitar una majoria absoluta del PP com per consolidar el vot que CiU ha guanyat en àrees de Catalunya tradicionalment votants del PSOE. I en definitiva per ser un interlocutor prou legitimat del govern català. I en aquesta defensa no partidista que s’hi apunti tothom que vulgui. Jo no crec que mai España admeti un pacte fiscal com el concert però el que és segur és que difícilment es pot demanar ni aconseguir si hi ha forces polítiques que el neguen i treuen més vots a Catalunya. I com en un article de fa mesos ja deia, cal tenir previst què farem, o millor dit com ho farem (perquè el què suposo que està clar), quan ens diguin que no.
