1.- Ja tenim govern. Un bon President i un bon govern, compromès a fer-ho bé. Es podria questionar algun conseller amb cap experiència coneguda ni en el sector ni en la gestió pública, però, com a tots, cal donar els 100 dies de gràcia i ja veurem. Hi ha molta feina per fer i poc temps per dur-la a terme. Intueixo que amb 18 mesos es fa molt difícil tot plegat. Com ja han dit molts, no siguem esclaus del calendari, no fos cas que derrapem pel camí.
2.- Tothom pressuposa que serem capaços de pactar una proposta de Constitució catalana per sotmetre a referèndum. Segur que alguns no resistiran la temptació de fer una constitució “d’esquerres” que vol dir la seva i no la de tots i ja hi tornarem a ser. Tant de bo tots plegats aprenguem d’errors passats i siguem capaços de fer un text assumible per les diferents forces polítiques que amb el temps es poden alternar en el govern d’un nou Estat.
3.- La capacitat de la UE de mirar cap a una altra banda és infinita. La UE no trencarà la neutralitat, amb l’excusa dels afers interns, fins que es trobi amb fets consumats. Però la via de la DUI necessita una alta participació i un suport popular explícit de al menys el 51 % dels votants i el 27S per molt poc no el vàrem obtenir. Per avançar només veig dos opcions:
a) Sotmetre a referendum a Catalunya una proposta de constitució formulada i legitimada amb amplia participació de la societat civil i partits polítics. Els partits polítics contraris a la independència el boicotejaran. Llevat que hi hagi una alta participació a la votació, això restarà legitimació al resultat i la UE no trencarà la previsible neutralitat. Aquest rebuig de part de les forces polítiques es mes rellevant politicament de cara en fora que una prohibicio d un tribunal, per altra banda ja força desprestigiat. Necessitem una participació superior a la del 9N.
b) Per això, no crec que s’hagi de descartar d’entrada la via del referèndum o consulta a nivell espanyol, pel qual no cal la reforma de la Constitució sinó l’acord de la majoria absoluta al Congrés. El suport del PSC-PSOE i Podemos, més altres forces perifèriques de l’Estat (és part del preu per governar Espanya i apartar el PP) podria fer possible aquesta consulta. Els partits estatals podrien defensar i atendre al resultat, ben segur negatiu, en el conjunt de l’Estat, però els partits sobiranistes i independentistes haurien d’entendre, naturalment, vinculant només el resultat a Catalunya. Es pot pactar la fòrmula, sent a l’hora diferent la interpretació i vinculació dels resultats, que en fan uns i altres. Tot plegat ens permetria mesurar la posició respecte a aquesta qüestió fora de Catalunya (potser menys hòstil o més indiferent al carrer del que molts partits espanyols i mitjans de comunicació aparenten i atien), afeblint la seva oposició política radical a ulls del món. I sabríem, d’una vegada, si tenim majoria a favor de la independència en un plebiscit real a Catalunya. I sumariem al procés a en Comú Podem, que reté part dels vots que ens van faltar el 27 S, que podria obrir els ulls si el resultat a Espanya fos clarament donar l’esquena i negar la condició de nació a Catalunya. Certament cal valorar el risc de que prosperés una pregunta a favor d’un pacte fiscal que mai, mai, es compliria. Risc, per cert, major a Catalunya que al conjunt de l’Estat. En definitiva,, malgrat un resultat global negatiu, un suport majoritari a la independència a Catalunya si que ens donaria, com a nació, legitimitat internacional i legitimitat per fer la DUI pel cas que l’Estat es negués a seure a la taula i negociar les condicions de la separació (única manera de que la UE ens faci cas i es prengui seriosament el tema: fets consumats en condicions de pau i suport democràtic majoritari).
Ja sabem que aquesta segona opció no serà assumida pels partits estatals (per raons conceptuals, pressions regionals i perquè neguen, malgrat algunes propostes enganyoses, les conseqüències últimes de la plurinacionalitat). En tot cas, que siguin ells els que la rebutgin. Aquesta negativa hauria de portar (o no) al soci català de Podemos a sumar-se al procés. En cas afirmatiu, tornem a la primera opció. I, en aquest estadi, ja cal que ens esmercem en acordar una proposta de Constitució assumible per la majoria, perquè amb el que costa pactar una pregunta o un govern, no vull ni pensar el que pot costar acordar unes regles de joc constitucionals que van més enllà una legislatura, sense perdre pel camí suports a banda i banda de l’ampli espai ideològic del país.
