…i gràcies, Valdés!
Una primera part d’ai que ens han pres la mida, i una segona de mira, sembla que no.
El que havia de fer del Villa dels nostres malsons ha estat un noi despert que, juntament amb l’interior esquerre del rival, han trencat les nostres sortides d’arrel i s’han fet amos d’allò que sembla ja un terreny natural del Barça aquesta temporada com la darrera: el mig del camp; han estat ràpids de cap i de moviments, i ens han fet jugar mig estabornits, i han forçat fins al punt que en Valdés, avui el més valuós del partit, ens salvés els calçotets en un u contra u que en mans d’un altre ja era gol cantat.
La cosa ha estat que aquesta pressió, si es vol aplicar sobre el Barça, costa de mantenir, i més tan avançada en el camp. I tornant del descans, uns metres més endarrerida, ja no els ha permès tantes alegries, i l’aire de Mestalla ha començat a refredar-se i a emparar-se en que el temps passava i que ja es donava per bo el 0 a 0, i que sembla que Leo encara està empanat de maradonisme, preguem que la distància sigui oblit i perdonin que estrafaci un bolero i no un tango, però és que la cosa tampoc està tan fané ni descangayada com per a recórrer a l’art de Gardel.
Resultat no menys just per menys que habitual en els encontres que solem tenir amb aquests senyors de les nobles terres que es perderen a Almansa, i un cop més que atribuïm a aquella data que tinguin el dubtós gust d’equipar-se de blanc.
Seguim líders, hores d’ara, que hores d’ara no vol dir massa cosa, però que mai menys.
