“I tu, què fas per la victòria?” Aquest és el text que es pot llegir en l’emblemàtic cartell del 1936 realitzat per l’artista Lorenzo Goñi, en el qual es pot contemplar un milicià ferit de mort amb el seu fusell al costat, reclamant suport a la causa. Potser em titllareu d’exagerat però, ferides de guerra i armes de foc a part, és una pregunta que, amb tots els matisos que vulgueu, ens podríem fer ara mateix.
Per a algú com jo, fora dels àmbits polítics, però amb un notable contacte amb gent de tot nivell, condició i pensament, la resposta es converteix en moltes, una per cadascuna de les persones que conec i amb la qual, evidentment, he tractat l’assumpte.
A part d’altres coses, jo també soc enginyer tècnic especialista en electricitat i he exercit aquesta professió durant 45 anys. En el decurs d’aquest període les he vistes de tots colors, però sempre he procurat tractar les coses de manera ordenada i lògica, situant els elements de l’equació de manera que siguin comprensibles, encara que de moment la fórmula no tingui solució. Des d’aquesta perspectiva de cap quadrat, la meva lògica organitzativa m’ha portat a considerar tres grups amb diferent nivell d’implicació dins del procés que estem vivint a Catalunya. De fet n’hi ha cinc, de grups, però en la meva anàlisi he obviat els de més a la dreta i els de més a l’esquerra, ja que pensar en la seva implicació de cara a trobar solucions raonables és una utopia. Els altres tres restants jo els classifico de la següent manera, de més a menys, segons el grau de rauxa o compromís:
- Convençuts i decidits
- Implicats però desorientats
- Inactius o no participatius
El primer grup de Convençuts i decidits hi ha els que, malgrat tot el que ha passat, passa i pot arribar a passar, continuen ferms en el seu suport i compromís incondicional a la causa. Donen caliu als nostres empresonats, assisteixen a totes les convocatòries, pengen i llueixen llaços grocs arreu i no dubten ni un instant a expressar les seves conviccions arreu. Sempre en català, com ha de ser. Els membres d’aquest grup són nombrosos i, tot i certes baixes recents, continuen disposats a cercar noves vies per fer camí, ja que la primera no ha arribat a bon port. Són conscients de les dificultats i els riscos, de la indiferència actual de la resta d’Europa i del perill d’un altre 155, però estan convençuts que el resultat final val la pena i compensarà tots aquests sacrificis. Això sí: sempre sense violència, per molt que l’hagin patida a la seva pell.
Els Implicats però desorientats són aquells que van començar feliços i contents amb les celebracions de la Diada, que es consideren catalanistes de soca-rel i que també defensaven el que pensaven sense pèls a la llengua… fins a l’1 d’octubre de l’any passat. Llavors ho van veure negre. Tot això, afegit al fet que Europa es va quedar tan tranquil·la (o gairebé), els de més avall de la Sénia cridaven consignes encoratjadores per als qui venien a repartir llenya i aquesta mena de caos que darrerament es detecta entre els nostres dirigents, ha fet que hagin afluixat una mica el peu de sobre l’accelerador. Podríem dir que n’esperaven més i ara no saben què és el millor que cal fer.
El tercer grup són els Inactius o no participatius. Tots els seus membres creuen de veritat que el procés que hem endegat és impossible. Reconeixen en la intimitat que una Catalunya independent seria molt millor que una Catalunya autonòmica, però estan convençuts que el preu a pagar és massa elevat. Per descomptat que si un dia la cosa acaba bé, seran els primers de pujar al carro i lluir estelades als balcons, però de moment es queden quiets esperant i titllant d’agosarats i il·lusos a tots els altres. Podríem definir-los com fans incondicionals del “peix al cove”
Així doncs, amic lector, hauria de ser fàcil per cada un de nosaltres situar-nos dins del grup corresponent i un cop fet, pensar quins serien els motius suficients per canviar la nostra ubicació, cap amunt o cap avall.
La història ens ensenya que les secessions d’una nació dins d’un estat i la creació de nous estats sols es poden aconseguir per la negociació o per la revolució. Perquè hi hagi negociació, ambdues parts hi han d’estar disposades, escenari que no es dona i difícilment es donarà. Per altra part, les revolucions sols les fan els que ja no tenen res a perdre i aquest no crec que sigui el cas de la nostra societat actual.
Llavors tal vegada la pregunta que ens hauríem de fer ara ja sigui una altra: “I tu, fins a on estàs disposat a arribar per la victòria?”
