Ja torna a ser Nadal, l’època de l’any on la paraula IL·LUSIÓ pren el seu màxim significat romàntic. La il·lusió, paraula que prové del llatí illudere, significa jugar en contra de, però durant el romanticisme se li va donar una segona acepció que és de la que ara us parlaré: l’esperança dipositada en alguna cosa favorable a nosaltres mateixos o a d’altres. Crec que el Nadal s’ajusta en tot el seu esperit a aquesta definició i se’m fa molt estrany que, essent creient o no, cada cop hi hagi més gent que odia el Nadal.
No tots els Nadals són iguals, ni nosaltres estem mai igual de receptius per afrontar-los, però el Nadal ens serveix per a que durant uns dies ens obliguem a recordar què és la il·lusió. Sento molt dir a aquells que es caguen en el Nadal, que entre autosuficients i perdonavides diuen que qualsevol dia es bo per a regalar alguna cosa, celebrar un sopar romàntic, o un dinar amb la família o una festa amb els amics, i acostuma a donar la casualitat que els 360 dies de l’any fora de les festes de Nadal… tampoc no solen fer cap d’aquestes coses.
Aquesta mena de gent solen correspondre a dues tipologies: a la primera hi trobaríem el personatge superficial, frívol, pessimista i egoista que tots coneixem. Normalment odia la família, no creu en les tradicions, pensa que les ONG son una estafa, li agraden els jocs individuals, és competitiu, cosmopolita i no ha gaudit mai del tot de l’aquí i de l’ara, de les coses senzilles. Probablement a aquest personatge en un moment determinat de la seva vida algú li va fer mal i no ha tingut prou resiliència o no l’ha volgut tenir per adonar-se que s’ho està perdent, perquè per més de mal humor que el posin aquestes festes, igualment les haurà de passar. Aquest tipus de personatge ni gaudeix del Nadal ni deixa que els demés en gaudeixin. No es recorda de quan era petit i es passava l’any esperant dues coses: les vacances d’estiu i el Nadal, ni tant sols recorda quan es pixava al llit la Nit de Reis.
Després hi ha els que han perdut algú i passen les festes enyorats o tristos. Aquests darrers, tenen un motiu de pes per odiar-lo, per què aquests dies de l’any més que cap d’altres els recorden a qui ja no hi és. Però no confonguem: tenen un motiu, però no una raó.
I com que amb els primers poca cosa hi ha a fer fora de compadir-los (o donar-los la targeta d’una psicòloga, si em permeteu la petita propaganda gremial), us parlaré dels segons: Jo era dels segons. Ho vaig ser durant uns mesos. Vaig començar a odiar les festes de Nadal fa onze anys quan va morir la mare. Ella era la “mare” de les festes de Nadal: es passava un mes preparant detallets pel dia de Nadal, parava una taula perfectament guarnida, em duia a Santa Llúcia, als pessebres vivents, a passejar per tots els carrers guarnits de Barcelona, anàvem plegades a buscar el tió i a la cavalcada de Reis fins i tot quan jo ja no vivia a casa. Recordo que sempre deia que aquests dies son els dies de donar gràcies, de mantenir l’esperança i la il·lusió que et queda malgrat els que ja no hi son, i de recordar-los amb alegria, al voltant d’una taula plena de viandes, i no al cementiri com per Tots Sants. Ella ens va fer passar els millors dies de Nadal malgrat a ella ja li costessin de passar, i era ella qui sempre aixecava la copa pels que no hi eren.
Quan ella ja no hi va ser, i va començar la tardor, patia pel que passaria aquell Nadal: volia marxar de viatge, o dormir fins passat Reis. Però vaig entendre, malgrat no tenir encara fills, que la il·lusió no l’havia de perdre, perquè era la meva vida, i la del meu pare, la de la meva germana, els meus nebots, dels meus cosins, dels meus amics i la meva parella les que hauríem de celebrar, i vaig repetir el que feia la mare: brindar pels que no hi són i gaudir dels que encara ens acompanyem en aquest camí.
Mantenir aquesta il·lusió durant tot l’any és força complicat, per això ens regalem uns dies per a que la màgia es faci present a les nostres vides. La màgia la duem tots a dins però no sabem que la tenim fins que ens la descobreixen, i la trobem reflexada en els ulls del altres. Els nens són la il·lusió feta persona, i malgrat pensem que l’única cosa que esperen son els regals, un estudi recent ha demostrat que el que més els agrada als nens de les festes son les reunions familiars. Perquè? Per la il·lusió, per la màgia de tot plegat, per la preparació de les coses que tenen màgia: guarnir l’arbre, fer el pessebre, portar la carta als Reis, fer cagar el Tió… tot plegat és màgic i el que esdevingui de tot plegat és menys important. El que és realment important és la il·lusió amb que ho reps.
Els que som pares ens hem de fer responsables de l’educació dels nostres fills i una part d’aquesta educació passa per transmetre’ls il·lusió, la il·lusió de la vida i de viure-la; els problemes venen sols, però sempre ens ha de quedar la il·lusió de poder tirar endavant i continuar esperant, any rere any, un nou Nadal, perquè cada any el Nadal és nou.
A mi el Nadal em fa molta il·lusió, i a tu?
Bon Nadal, matinaires!
Marta Torra i Llorens
Psicòloga
