INDEPENDÈNCIA NACIONAL I SOLVÈNCIA POLÍTICA
La prudència aconsella deixar passar uns dies abans de fer valoracions sobre els habituals ensurts a que ens té acostumada la política catalana. Això val per tot, des de problemes de govern, amb l’exemple dels incendis, escàndols de corrupció, amb les actuacions d’en Garzón, fins a conflictes de partit, amb Reagrupament, com a objecte d’aquest article. No he superat encara la perplexitat inicial per l’espectacle que ens han ofert. Intento però evitar sumar-me al carro dels disposats, de forma directa o des de la falsa indiferència, a carregar contra aquesta formació política, perquè els objectius que persegueix són nobles i necessaris. Ara bé, ells mateixos estan posant en qüestió si són el millor instrument per assolir-los. Ens diu l’amic Quim Torra, en aquest mateix digital, que cal fer pàtria i no política. Em recorda a l’encara alcalde d’Arenys de Munt quan en una reunió per raons professionals, deu fer poc més d’un any, em reconeixia de bona fe la impotència que sentia davant els seus propis incompliments municipals, que el sobrepassaven, i es queixava i a l’hora justificava dient que ell, a diferència d’altres, no havia anat a l’ajuntament per fer política sinó per ajudar a la gent. Què li pots contestar a un bon home que et diu això, a banda de preguntar-li si sap en quin món viu? Quin concepte de política és aquest ? No es pot construir un país sense política, en el més noble sentit d’aquest concepte. No es pot construir cap país aixecant-se de la taula, ni a base de rampells. No es governa un país des de l’antipolítica. Entre la maleïda ambició d’uns i la innocència d’altres estem ben arreglats. Per això entenc perfectament l’article de l’amic Pinós. En Carretero mostra un conflicte permanent d’amor/menyspreu del poder, d’ambició nacional sense protagonisme personal que pot ser un bon antídot davant l’arribisme que hem vist també pateix el seu nou partit; i no és l’únic. Però em sembla que li ha faltat esperit de sacrifici. No es pot tirar la tovallola a la primera contrarietat. No pot deixar penjats de manera imprevisible als que l’han acompanyat en aquesta aventura. Li ha faltat intel·ligència: no es poden fer amenaces que no penses complir perquè treuen força i credibilitat futura. Li ha faltat capacitat de previsió: no es pot marxar i després fer com si no hagués passat res. Gestionar la independència és incompatible amb la improvisació i la frivolitat. Catalunya és on és per l’obstinació i sacrifici, empassant molts gripaus, dels que la van somiar durant la dictadura i la van conduir, amb els elements en contra, un bon grapat d’anys. Amb ideals, aspiracions i tocant de peus a terra. Per això els quatre gats de el Matí que restem a UDC no n’hem marxat mai (vegis l’article “Perquè soc d’UDC” del passat octubre a aquest mateix digital), tot i actuar des de la diàspora. Reagrupament ha tingut el primer bany de realisme, ara cal veure que vol fer. Se’n aniran a casa també quan Espanya i alguns catalans els diguin que no? Demanaran als que discrepin que marxin del Parlament o en cas contrari se’n aniran ells? D’entrada la combinació d’un líder que no ho vol ser (Carretero), amb un alcalde inflat pels mitjans i carregat d’innocència (Mora) i potser un president de futbol amb aspiracions personals il·limitades (la porta a la independència?) amb programa desconegut, resta més que aporta seducció a les magnífiques idees de que ha fet bandera aquest moviment: regeneració i independència. Em sap molt greu perquè, repeteixo, no vull contribuir a alimentar cap crítica contra els que de bona fe estan en aquest projecte, amb objectius compartits. Però com a simple ciutadà de peu que haurà de votar a les properes eleccions em sembla que les ofertes electorals solvents des del punt de vista nacional es van reduint només a una: CiU. Esperem que aquesta tampoc ens defraudi i que el seu programa electoral reconegui d’una banda el dret dels catalans de decidir el seu futur en relació a l’Estat, així com els mecanismes per exercir-lo i de l’altra es comprometi a impulsar els canvis en la llei electoral que permetin aquesta regeneració dels partits polítics i l’apropament i recuperació de confiança dels ciutadans en els representants escollits.
