El 14 de febrer ja ha passat, i amb ell una jornada electoral inèdita en què gràcies als professionals i a la voluntat de la gent, hem pogut votar tot i la pandèmia. Contra el caos que alguns mitjans estatals pronosticaven, s’ha donat exemple de preparació, treball i seguretat. I des de la ciutadania s’ha de posar en valor la feinada per arribar a aquest dia amb totes les condicions.
Més enllà de la imatge de les cues a l’aire lliure, dels membres de les meses electorals atapeïts de mascareta, guants i gel hidroalcòholic, el que també romandrà a la història és que l’independentisme va superar el 50% de vots. De fet, tot i que el PSC ha sigut la força més votada, el gran guanyador és l’independentisme.
El passat 15 d’octubre Miquel Iceta (quan encara no era ministre) va afirmar al Matí de Catalunya Ràdio que “si l’independentisme supera el 50% de vots tindrà més força per negociar un referèndum”, explicant que si sumava majoria en vots significarà un “fet polític rellevant”.
Aquest moment va arribar el passat 14 de febrer, i ara, amb Iceta com a Ministre de Política Territorial, s’haurà de moure fitxa al tauler. L’escenari és el de més diputats pel dret d’autodeterminació al Parlament, i amb un futur President de la Generalitat (si finalment tot avança com sembla i acaba sent-ho Pere Aragonès) que està pel diàleg i l’entesa, però amb el president del seu partit a la presó.
Aquest nou escenari català obliga al PSOE a decantar-se i moure fitxa, o continuar sense desencallar el conflicte polític. Li caldrà fer balança i decidir quina és la seua via.
De moment, tot i la baixa participació, l’independentisme no es desmobilitza i assoleix nous objectius. Veurem els moviments dels diferents actors polítics.
