El meu veí està indignat. I no li falta raó. S’ha fet un tip d’estudiar i de treballar. Ningú li ha regalat res. Ha estalviat i es guanya la vida, sense massa luxe, prou bé. Mai ha estirat més el braç de la màniga i sempre ha pensat que no s’havia de refiar ni dels bancs ni tampoc de l’Administració, dels que l´únic que espera és que no li compliquin la vida. Ell, que dona per descomptat que mai podrà viure d’una pensió pública de jubilació, que no deu res a ningú, estalvia, paga mutua sanitaria privada i escola concertada pels seus fills, contempla estupefacte com alguns s’arrepenjen a l’espera que el miratge de l’estat ric del benestar els hi solucioni els problemes. Ell té clar que els problemes es solucionen treballant, per un altre, si es vol i pot, o per un mateix. I estant-se també d’algunes coses, si convé; per això no s’ha hipotecat fins a les celles com alguns que ara es lamenten van fer. He de dir que el meu amic és profundament solidari i no dubta que cal ajudar a qui no pot seguir; com no dubta que mai això ha de ser excusa per no tirar del carro col.lectiu.
El meu veí està també indignat perquè ara observa com amb aquest nom i etiqueta s’aixopluguen tant els que tenen moltes raons per estar-hi, que n’hi ha, com molts esquenamolls que més enllà de criticar-ho tot, no han construit fins ara res ni per ells ni pels que els envolten ni pel seu país. No és el mateix el que ha acabat una bona formació i no troba feina que aquell que ha anat donant tomps sense cap objectiu ni pla personal a la vida. Aquells que volen arreglar el món perquè el món els hi arregli la vida a ells; sempre més còmode i fàcil. Ho sento però no és el mateix. I el molesta veure com aquests últims acaben fent més soroll que els primers, apuntant-se a la gresca mentre són incapaços de passar de la protesta a la propost seria, rigorosa i constructiva.
I està perplexe perquè veu amb quina rapidesa s’apunten al tòpic de l’acampada i l’assamblearisme friqui tots aquells que aquests últims anys han estat massa callats, començant pels sindicats, plataformes i tota mena d’autoabanderats del progrés social. I alguns partits, als que els és més fàcil disparar des del tòpic que mirar de fer autocrítica i sentir-se autènticament corresponsables dels evidents dèficits democràtics i injusticies socials que vivim i que han generat aquesta situació. Que vivim tots, tant els que esbraven la seva indignació plantant tendes a la Plaça Catalunya com els que miren de resoldre-ho de formes meny lluïdes en el dia a dia. I, sigui dit de passada, que poc els ha costat a alguns demanar dimissions mentre dimiteixen de les seves pròpies responsabilitats.
El meu veí està també deprimit perquè sembla que la normalitat consisteix en ocupar l’espai públic, que es de tots, de forma arbitraria, permanent i indefinida. I per uns moments, en el seu interior, te la temptació de pensar que és un reaccionari i un intolerant perquè troba d’una clara i absoluta normalitat que la policia vetlli per l’ordre, la seguretat, la salubritat i el dret de tots de gaudir de determinats espais públics. Ell, que va estar d’acord amb la posició minoritària dels vocals de la Junta Electoral contraris al desallotjament en el seu moment i que va trobar desafortunades i inoportunes les declaracions de la vicepresidenta anunciant una actuació contundent. Ell, que entén tant com els propis indignats que hi hagi una protesta o manifestació puntual, no pot entendre que el normal sigui convertir la Plaça Catalunya en una zona d’acampada i que tothom s’apunti alegrement a la festa. Em diu, compungit i quasi arrepentit, sense que el senti massa gent: jo trobo normal el que han fet els mossos d’esquadra. I més quan el missatge d’aquests ha estat: podeu manifestar-vos lliurement però no acampar. Em diu: deu ser que em faig gran. Li dic: O no.
El meu veí pensa que l’ordre i la seguretat no són un dret sinó una condició bàsica imprescindible per poder exercir tots els altres drets, començant per la llibertat i la igualtat. Confia, en un estat democràtic, en la policia. I malament aniriem si aquesta no pogués exercir el seu monopoli en l’ús de la força. Adequat i proporcionat, amb la complexitat que implica haver d’actuar i adoptar decisions sobre la marxa. Que volen que els digui, jo tampoc trobo normal que es mantinguin acampades i focs de camp a la Plaça Catalunya. També dec ser un individu raro que, recolzant el dret a la protesta, no entén que es pugui fer qualsevol cosa a l’espai públic de tots.
Finalment, el meu veí em dona un consell pels indignats: segurament tenen raó quan critiquen els poders públics, els dèficits democràtics i els bancs. Molt senzill: que no n’esperin res ja d’entrada. Tot el que n’obtinguin serà d’afegit. I que es centrin en el que ningú els hi pot prendre mai: dues mans i un cervell. Intel.ligència i esforç. Que es preguntin: indignats i què més? Què puc fer jo? Només quan s’ho responguin començaran de veritat a combatre i superar els problemes que denuncien. Indignats si però també emprenedors.
El meu veí em diu que quan està indignat i deprimit se’n va al Pirineu, i acampa, sense fer soroll, allà. Li dóna més idees del que ha de fer el silenci de les muntanyes, la remor del riu, el cantar dels ocells i la nit transparent que les cacerolades i barreges extranyes de la Plaça Catalunya.
