Esdevenir deutors de persones que no coneixem, de persones que no hem conegut. També ho té això, la literatura: ens converteix en deutors de les persones que hem llegit. Deute sense interès monetari. Dec tant a tantes persones! Persones que hi són encara i persones que continuen essent-hi a través de tot el que deixaren mentre hi foren. V-M ha estat, i és, un d’aquells amb qui més deute he subscrit i, entre moltes d’altres coses, li dec l’accés al Manual del Distret que esmentava l’altre dia. Alejandro Rossi. Origen florentí (1932), ciutadà mexicà i professor de filosofia. De l’estirp de Montaigne. En un dels pròlegs del llibre, concretament al de Monsiváis -mort de no fa gaire-, hi ha les creences d’aquest distret que tant s’hi fixava. Crec en els substantius i els seus complements, els adjectius, crec en els verbs i en els ritmes de les frases. I en l’esperança del civilitzat, una esperança que no rau en la il·lusió del progrés infinit sinó en el do concedit per l’Humanisme i la literatura d’acostar-se al passat sense prejudicis, al present i a les idees, als temes polèmics i als temes insignificants. Estirp de Montaigne. Escriure bé és pensar bé, però no tan sols pensar bé. És també fer del gaudi de l’idioma l’instrument per excel·lència de la civilització.
L’honor d’aquest deute i el plaer d’aquest Manual del Distret.
