Aquest triangle no és el de les Bermudes. Tampoc és la representació Trinitària. És de fet, un triangle de Pascal. Un vèrtex clar i una base amb dos angles units, però amb una escala de grisos i negres entremig.
Aquesta és, per mi, la representació exacta del que és avui la política de CiU. El President Pujol al vèrtex i en Mas i Duran a les bases del triangle. Entremig els colors foscos de les contradiccions inherents a l’estratègia que estan (estem) seguint.
La Sentència del Tribunal Constitucional del 2010 i les polítiques del PP estan trasbalsant el catalanisme posant-lo en ebullició. El resultat de la cocció és la deriva del catalanisme cap al nacionalisme i del nacionalisme cap al separatisme. Molta gent moderada del País ha anat seguint aquesta transformació. Començant pel mateix President Pujol. Ell mateix ho diu sense ambigüitats. A ERC això li ha anat bé, ja que ha vist engruixir les seves files i estar omplint a pleret les seves urnes.
A CiU el rebombori és més gran. La tradicional moderació, el sentit d’Estat, el sumar més que restar, el peix al cove, els pactes són per complir. tot això s’ha demostrat que només es podia dur a terme amb gent seriosa i complidora dels compromisos. Amb l’Estat Espanyol s’ha demostrat que el peix no anava al cove, sinó a una cistella sense fons. I que pel camí, podíem perdre tot –o gran part- d’allò que havíem guanyat.
Calia una reacció. No podíem restar tal com ens ha deixat la malaguanyada Sentència. Cal pressionar. I l’únic fantasma que pot pressionar efectivament és l’independentisme. Moderat, democràtic, pacífic, però, independentisme.
Per això, en paraules de Pujol, cal que l’independentisme creixi.
Aquest és un independentisme, que jo en dic instrumental, però útil al capdavall per la pressió que cal fer. La pressió es fa amb un objectiu: Obrir les portes a un canvi d’estatus. I un canvi, pactat amb garanties –que fóra el millor-, sense xecs en blanc, només es pot travar a Madrid. Encara no hem arribat al punt d’ irreversibilitat. Per això diem que són ells qui han de parlar. Ara ja no som nosaltres.
Aquí doncs tenim ja definides les dues potes, els dos angles de la base del triangle. De tant en tant salten espurnes entre els dos angles del triangle. Però és inevitable. De tant en tant, algú posant la mirada més curta, patint les nafres de les contradiccions, protesta i posa fel al diàleg.
Intelligenti, pauca, deien els clàssics. Mas, Duran, Duran, Mas. Cadascú el seu paper. Al final del procés sabrem on ens haurem trobat. No cal fer més sang de la necessària. Sense, això sí, rebaixar la pressió.
Jo, per si de cas, quan vull entendre en Duran, miro i escolto el president Pujol. La darrera vegada, el dimarts dia 10 de juny al programa de la Terribas, amb presència del president Pujol, animant-nos unes quantes vegades a llegir l’article d’ en Duran a La Vanguardia del dia abans.
Posem-hi força, posem-hi passió, si cal. Però el “procés” ens obliga a actuar amb intel·ligència. No cal que hi destil·lem fel entre nosaltres. Estem en un procés que s’assembla més al de “caixa o faixa”. I això ens obliga a ser encara més delicats. Especialment, si volem que no hi hagi enceses entre la gent nostra. A algunes paradetes de recollir signatures per la independència els pot ser útil aquesta observació. Tenim l’independentisme de cara (anava a dir “de moda”). No provoquem reaccions al·lèrgiques inoportunes i contraproduents.
