Era la Nit de Nadal, nit estrellada
nit de dolor, de tristesa, de soledat,
la mare en el llit estava amortallada,
perquè Déu l’havia cridat al seu costat.
El repicar joiós de la campana,
m’omplia d’angoixa i de neguit
i l’Infant que en el carrer cantava
m’estremia de pena, colpejava el pit.
Era Nadal, la nit que Jesús naixia,
era Nadal quan la mare va morir,
el món ple de felicitat vivia,
i jo sentia la soledat dintre de mi.
Lluny eren aquells Nadals plens d’alegria,
que compartíem amb tota la il·lusió,
units per l’amor, cantant vora l’establia,
contemplant el misteri o resant una oració.
La mare, dalt la cambra, era morta,
la casa era presa d’una estranya soledat,
al carrer es palpava la felicitat vora la porta,
i jo tenia l’esperit fred i glaçat.
Venien l’un i l’altre, veus cansades,
per donar-nos uns mots de consol,
i volia trobar en aquelles paraules enyorades
les de la mare, i era tot buit, trist, sense sol.
El dia de Nadal l’acompanyarem
al cementiri, sense llàgrimes ni desconsol,
era Nadal, la gent reien i cantaven
i el nostre cor estava inundat de dol.
Amb la mare morta, el Nadal moria,
ja no seria més la festa de l’amor,
no puc alegrar-me el dia que Jesús naixia,
perquè aquest jorn em parla de la mort.
