El 13 de gener de 2020, hui fa cinc anys, va morir l’alcoiana més universal: l’escriptora Isabel-Clara Simó.
Nascuda a Alcoi el 4 d’abril de 1943, va ser una dona exemplar: escriptora, lluitadora en la defensa de la nostra llengua, compromesa políticament, columnista al diari El Punt-Avui, doctora en Filologia Catalana, ferma defensora de la llibertat d’expressió i dels drets nacionals del nostre País.
Per la seua ingent i valuosa obra literària, Isabel-Clara Simó i Monllor va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1999), la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats (2016) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017). Durant el franquisme va ser la directora de la revista Canigó i va guanyar el premi Sant Jordi de Novel·la (1993), el Crítica Serra d’Or, de narració (1993) i l’Andròmina (2001) entre d’altres.
L’entrevista a Isabel-Clara Simó, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), que el 2019 va emetre TV3 al programa “El Divan”, em va impressionar. Malgrat la seua veu, trencada per la malaltia, les seues paraules ens mostraven una dona forta i valenta, amb idees i conviccions clares i fermes, amb il·lusió, amb coratge i empenta. Amb aquella entrevista podíem descobrir en Isabel Clara Simó una persona admirable i intel·ligent, una magnífica escriptora i una dona entranyable.
Les seues reflexions, plenes de sentit comú («emotivitat i racionalitat han d’anar sempre juntes»), les referències que va fer de Joan Fuster, el seu pas per la Universitat de València, el seu arrelament a Alcoi i la seua fidelitat a la llengua, ens esperonen a seguir els seus passos. De fet, Isabel-Clara Simó, amb la seua mirada lúcida i els seus ulls brillants, amb la seua gran humanitat, sempre disposada a recomençar, ens és un referent per la seua coherència de vida. Ella, dona entranyable, alegre i sensible, ens esperonava a «plantar cara» a la injustícia i a defendre la llibertat, la democràcia. Va ser una dona admirable, que defensava les seues conviccions i que ens encoratja a continuar lluitant.
En una societat líquida i sense referents, amb seny i fermesa, afirmava en aquella entrevista la seua coherència i la seua lleialtat a la llengua i al país: «Les meues conviccions no han canviat».
En un món amb tantes i tantes desigualtats, Isabel-Clara Simó, una dona feminista, deia que «la igualtat és l’emblema de la llibertat».
Amb la seua vida, ella, optimista i mestra de coherència i de lluita constant, ens va encoratjar a atrevir-nos a pensar, a no adormir-nos, a no desanimar-nos: «Sapere aude».
Alcoiana combativa -que recordava amb emoció la seua amistat amb el pintor Antoni Miró-, compromesa amb la cultura i la política, dona admirable i humil alhora, i per això, més admirable encara, Isabel-Clara Simó va ser capdavantera en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura i mereixedora de l’Alta Distinció de la Generalitat del País Valencià. Per això és una vergonya que la Generalitat haja atorgat aquest guardó al senyor Eduardo Zaplana -condemnat a presó- o al rei emèrit, Joan Carles I, i pel contrari no l’haja donat a ella. Si el govern valencià honorara amb aquest guardó aquesta escriptora estaria reconeixent la vàlua i l’exemple d’una dona alcoiana senzilla i amable, joiosa i valenta. Però ja sabem que el partit que governa el País Valencià mostra un odi acèrrim a la nostra llengua i a la nostra cultura. I per això, a més de censurar revistes i atacar el valencià, el govern de la Generalitat mai no concedirà aquest guardó a aquesta gran escriptora valenciana. Per a vergonya dels qui ens governen.
Als cinc anys de la seua mort, Isabel-Clara Simó ens encoratja hui, més que mai, a lluitar contra les injustícies i a defensar la llibertat i la nostra llengua i la nostra cultura.
