Com que he de comptar que alguns fragments d’aquest article potser escandalitzin a molts lectors, em permeto remarcar el que ja vaig citar en els articles anteriors: la culpa del que passa ara la tenen les dues bandes. Però, una vegada establert definitivament l’estat d’Israel amb el suport continuat de les potències occidentals, la preeminència del fanatisme i dels interessos dels potentats àrabs que no van saber aprofitar el nou estat de coses per poder millorar pragmàticament la vida dels seus súbdits, fa que la major part de la culpa del que passa ara sigui d’aquells.
La situació actual podem dir que es basa en dos paràmetres. El primer, la voluntat continuada de molts àrabs és l’aniquilació i la desaparició de l’estat d’Israel, ni que tinguin de matar tots els seus habitants. No és estrany que fanàtics intèrprets de l’Alcorà prenguin al peu de la lletra la norma escrita fa quinze segles, en un altre context completament diferent, que diu que cal matar tots els infidels, i que això serveixi de carta blanca als terroristes com a punta d’espasa d’aquell fanatisme. I potser explica també les causes de les barbaritats fetes per Hamas a Israel al començament del conflicte actual. Que el poble menut en pagui les conseqüències, és cosa que no els hi fa ni fred ni calor. Ho ha dit ben clar un dirigent de Hamas aquests dies: “Lluitarem fins a l’extermini d’Israel, encara que molts dels nostre poble hagin de perdre la vida com a màrtirs per la causa”. Aquesta gent no comprendria mai les paraules de Robert Havemann: “És lícit sacrificar una vida per un ideal. Però només la pròpia”.
El segon paràmetre de la situació, és la voluntat decidida dels israelians (hi hagi qui hi hagi al govern) de sobreviure i de defensar-se per tots els mitjans al seu abast., com està fent ara. Deixem de banda, perquè és més que sabut, que sense els errors dels darrers governs israelians cedint a la pressió dels colons ultres, per fer assentaments jueus a Cisjordània, potser les coses haurien agafat un altre camí. És difícil de saber. Però ara, en una situació molt concreta, el govern conjunt de Netanjahu i d’una part de l’oposició s’ha trobat en una terrible cruïlla Si, per estalviar als habitants de Gaza la mortaldat que ara sofreixen, deixaven l’acció de Hamas sense càstig, això podia ser el preludi de moltes més accions semblants que costés moltes vides jueves. I suposo que aquesta certesa han fet que hagin cregut que no tenien altra via que desarticular definitivament Hamas.
Això ha resultat impossible de fer sense danys per la població civil, darrera de la qual Hamas s’empara, establint els seus llocs de comandament i les instal·lacions de llançament de míssils, a sota o al costat d’hospitals, d’escoles, o de campaments de refugiats, enllaçats (segons fonts de diferents serveis occidentals d’intel·ligència) per uns 500 kilòmetres (!!!) de túnels.
L’altra dilema és el problema dels ostatges que Hamas s’ha emportat i que estan retinguts a algun lloc (o més d’un) d’aquesta xarxa subterrània. Una tàcita llei de tots els governs del món, és la de no cedir als xantatges terroristes, cosa que encara els faria créixer i portaria més desgràcies posteriors. I, aquesta és un opinió molt personal i sóc el primer a angoixar-se, per això crec que potser ben pocs dels ostatges sortiran vius de tot aquest malson.
Fins i tot reconeixent el dret d’Israel a defensar-se, crec que Netanjahu ha fet un error tàctic garrafal.
Tallar a tota la franja de Gaza els subministres vitals d’aigua i electricitat i impedir al començament l’entrada de combustibles, queviures i medicaments, no haurà afectat gaire a Hamas i en canvi ha augmentat fins a límits inhumans els sofriments de la població civil i ha fet esclatar a tot arreu les protestes contra Israel. És una derrota moral de greus conseqüències, molt més negativa per Israel que la possibilitat de debilitar Hamas que es volia aconseguir.
Les peticions internacionals d’una “pausa humanitària”, d’un “alto al foc provisional”, etc. són ben intencionades i serien aplicables en una lluita entre dos exèrcits que es regissin per les normes internacionals. Però en aquest cas, són paraules de cara a la galeria més que una proposta realista. D’una banda, perquè Hamas sap que com més pateixi el seu poble, pitjor serà en darrer terme per Israel. I d’altra banda, perquè no és gaire probable que Israel, doni aquesta treva que els terroristes puguin aprofitar per der encara més mal. Això deixant de banda que Hamas segueix enviant míssils i que al nord Hesbol·là ha obert un segon front, que no és probable que callés amb una “Pausa” al sud.
Aquest malson, recordem-ho, és un episodi més d’un problema que va començar fa molts segles amb les persecucions de jueus als països cristians. I aquell fanatisme el paguen avui els palestins i els jueus, i les conseqüències les podem pagar encara tots plegats.
