El president a l’exili, Carles Puigdemont, va suspendre la independència. Va marxar a l’exili per poder treballar sense entrebancs pel país i per la llibertat dels catalans. Va fundar el Consell per la República i hom s’ho va mirar amb expectació. Sis anys després, aquesta mateixa persona s’autoamnistia, o això intenta, per poder tornar, com si res, al seu país. Els catalans, gent de bona fe, treballadors i obedients, fins i tot, estan disposats a assumir-ho, però sense massa alegria. Estan més aviat tristament conformats. No ho van veure que tot plegat era una enredada. I ara, costa d’acceptar tanta maldat junta. I és que els catalans, tots ells, no obliden que es va suspendre la independència i que aquesta s’havia de fer tant si com no.
La germanor republicana, en el sentit més ampli i menys partidista, és un record inoblidable dels anys abans i els dos i escaig posteriors (fins a la “sentència del procés” del 2019) que va viure Catalunya. La germanor nacional va existir i hom la recordarà sempre. Una gran força col·lectiva, on tothom s’oferia per a tot i ningú feia un pas enrere. Anys de respecte, “cap paper a terra”, educació i grans mobilitzacions. Tot un exemple de comportament per a la resta del món que els “nostres” polítics es neguen a culminar. I fan tot el possible per a què ho oblidem, ara amb una llei d’amnistia ignominiosa.
Quan va acabar la Guerra Civil el 1939 els colpistes eren els fervents i idealistes republicans. Els botxins es van convertir en víctimes. Els revoltats eren els que van defensar l’ordre constitucional democràtic. Es va invertir, tot plegat. Es va manipular la història, es va imposar i amb allò de que alguna cosa queda, quan va arribar el 1977, es va repetir l’operació, i encara funciona l’invent. Els franquistes són els que manen i cap d’ells ha pogut ésser jutjat gràcies a la seva pròpia amnistia.
Ara passa una cosa semblant. Ens diuen que els colpistes són els catalans demòcrates del “cap paper a terra” i que com són molt dolents han d’ésser amnistiats, quan els dolents són ells, els espanyols dominants. Els catalans només volien votar, mira què senzill. Votar per autodeterminar-se i amb el resultat de les urnes apel·lar al sentit comú, el bon fer i la millor solució per a tothom. Tal com van les coses, queda clar que aquesta manera de fer no va enlloc. I encara menys a la cantonada de la dignitat nacional i l’autoritat moral. Assistim, per tant, a un fita històrica: la que ens desvetllarà per exigir sinceritat i explicacions.
Cal anar de cara, dient ben alt que la nació catalana ha triat constituir-se en estat sobirà i que això preval per damunt de qualsevol altra consideració que no sigui la defensa dels drets humans o el respecte a les lleis pròpies. Per això, abans no s’acaba el dia, quan ja s’anuncia el suport polític dels partits independentistes catalans a la llei d’amnistia espanyola, hi ha qui ja veu una nova ensarronada al poble català. I com d’aviat sabrem que el president Puigdemont passarà dir-se marquès Puigdemont, tal com va succeir amb Tarradellas, pels seus mèrits a l’hora de calmar les ànsies de llibertat i progrés de Catalunya.
