Josep Aragay, els sona? Possiblement no. Però cada dia centenars de catalans es passegen per davant d’una de les seves obres. Al final de l’avinguda del Portal de l’Àngel hi trobem una font gòtica amb un afegitó posterior. La trobem coronada per unes gerres verdes d’aire classicitzant i folrada amb rajoles que ens remeten a la ceràmica tradicional catalana. Però, qui era aquest atrevit que va gosar contraposar la pedra grisa medieval amb la ceràmica colorista?
Josep Aragay havia nascut el 1889 a Barcelona. Com molts artistes, de seguida destacà per les seves habilitats. A casa dels Aragay s’adonaren que el seu tercer fill sabia fer anar el llapis amb més destresa del que era habitual. Aquestes habilitats artístiques s’havien d’aprofitar, així que el 1907 ingressà a l’escola de la Llotja i, poc temps després, a l’Acadèmia de Francesc Galí. Hem de tenir en compte que el 1906 Eugeni d’Ors havia començat amb el seu Glossari. Francesc d’Assís Galí es convertí en un dels principals defensors en l’àmbit artístic de les teories de Xènius: el noucentisme. El món llatí enfront dels estrangerismes moderns provinents del nord. I foren aquestes les idees que impregnaren el jove Aragay.
Aragay es guanyà els elogis del seu mestre i fou el mateix Eugeni d’Ors qui li encarregà, l’any 1911, les qüestions plàstiques de l’Almanac dels Noucentistes. N’és obra seva la portada. Serà durant els anys immediatament posteriors quan la seva carrera artística prendrà embranzida i tindran lloc les seves primeres exposicions en solitari, com la que tingué lloc a les Galeries Dalmau l’any 1913 o la del 1916 a les Galeries Laietanes. També aquell any veié la llum La pintura catalana contemporània, la seva herència i el seu llegat, un volum editat per les Publicacions de La Revista que es correspon a una conferència llegida per Aragay a l’Exposició d’Art Nou Català que havia tingut lloc a Sabadell durant l’agost de l’any anterior. En aquesta conferència hi trobem resumits els ideals del noucentisme aplicats a l’art: “la constant evolució dels nostres costums ens ha anat allunyant progressivament de la nostra Catalunya antiga per a acostar-nos a l’Europa moderna. Per això les nostres tradicions són perdudes en la quietud del seu repòs i ningú podrà despertar-les. Entre elles i nosaltres hi ha motes generacions de malversadors […]”.
Com a bon noucentista, però, li faltava quelcom. Visitar la mare, l’origen del món llatí que ell reivindicava. Li faltava Itàlia. Així que el 1917 féu les maletes i hi va anar. D’allà en rebé una petja que mai més pogué – ni volgué – esborrar, i no es pogué estar d’escriure un llibre de poesia, de nom Itàlia, que recollia les impressions allà rebudes. Fou publicat l’any 1918.
A la tornada del seu viatge a Itàlia va ser quan se li va encarregar el projecte de la font que s’ha esmentat al principi i el 1919 va esdevenir professor de l’Escola Superior de Bells Oficis impulsada per la Mancomunitat. Una Mancomunitat que no era altre cosa que la posada en pràctica en el terreny polític dels ideals del noucentisme. I és defensant, de nou, aquest noucentisme, que Aragay publicà l’opuscle El nacionalisme de l’art l’any 1920. En aquest llibre hi veiem una reivindicació aferrissada del caràcter de Catalunya com a poble llatí i fill de la tradició mediterrània clàssica. “Jo entenc que havem de començar a sentir-nos orgullosos d’ésser catalans i de pensar i obrar com a tals, no ja solament davant de les estepes de la Manxa, sinó davant per davant de les més amples i espaioses avingudes de París i de Londres”.
Però pagaria cara aquesta voluntat de reivindicar la catalanitat al món. Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera es veuria purgat del seu lloc de treball. Aquest fet, unit amb determinades crítiques artístiques negatives, el portaria a marxar de Barcelona l’any 1925 i instal·lar-se al poble de la seva mare: Breda. Una Breda que, malgrat trobar-se a uns quants quilòmetres de distància del Mediterrani, ell havia retratat dos anys abans sobre uns penya-segats arran de mar en el seu quadre titulat Vacances. Aquest és un quadre de grans dimensions que, al meu parer, és un dels que millor retrata les essències del noucentisme. De fet, sembla la plasmació sobre tela de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors: un poble arran del Mediterrani on tot sembla fluir en ordre, a l’esquerra un edifici classicitzant, a la dreta una pineda, al mig una jove vestida de colors clars que ben bé podria ser la Ben Plantada.
Arribat als peus del Montseny va obrir-hi un taller de producció ceràmica. És ben coneguda la tradició terrissaire de Breda i Aragay era professor de ceràmica a l’Escola Superior, així que no podia esser d’altra manera. Allà s’implicà amb la vida cultural del poble i de seguida es va posar a treballar en les pintures del baptisteri de l’església gòtica.
S’implicaria també en la vida política: amb l’arribada del període republicà esdevingué regidor de cultura per Acció Catalana. De nou, però, la política li va portar problemes. Els fets del Sis d’Octubre li valgueren un pas breu entre reixes per haver reclamat a la Guàrdia Civil del poble la presència de la senyera a la seva caserna. Més tard, amb l’arribada del franquisme, va tornar a ésser perseguit: condemnat a sis anys i un dia de presó. Malgrat tot, només n’acabà complint un any i mig.
Després, retirat a Breda se seguiria dedicant a la producció de ceràmica. Una ceràmica colorista inspirada en la tradició mediterrània i que tindria una producció seriada a base de motlles de guix. I fou a Breda on la mort l’anà a buscar el 1973 ja allunyat de l’art de primera fila i de les trifulgues de la crítica. L’alcalde donà permís per cobrir el fèretre amb la seva ensenya, aleshores postergada.
