La Pedrera ens torna a oferir una exposició d’allò més interessant, aquest cop apropant-nos a l’obra del ceramista Josep Llorens Artigas. Si mirem la trajectòria d’Artigas, no ens hauria d’estranyar el seu pas per l’Escola Superior de Bells Oficis, que ens permet establir un fil conductor entre l’art català del segle XX. Aquest ens, fill de la Mancomunitat, bevia de l’ideal noucentista de l’amor a l’ofici i l’obra ben feta. El planter per a constituir l’Escola de Bells Oficis va sortir de l’acadèmia de Francesc d’Assís Galí, coneguda pels seus mètodes pedagògics innovadors. Galí va dirigir l’Escola i per constituir una plantilla de professors es va servir dels alumnes més avantatjats de la seva acadèmia. Josep Llorens Artigas no només fou alumne d’aquesta institució, sinó que en va ser secretari entre 1922 i 1924. Abans, el 1917, havia anat a París becat per la Mancomunitat. Tot això em fa pensar en la porta d’entrada a la modernitat que va significar per a Catalunya el projecte noucentista i que, com s’ha vist, no seria correcte parlar-ne contraposant-lo a les avantguardes.
Aquest ideal de l’amor a l’ofici del qual hem parlat és ben present a l’exposició que hi ha a la Casa Milà. El treball de la ceràmica el porta implícit i és una feina singular. Veure treballar un ceramista a la manera tradicional té un punt de màgia. En primer lloc hi ha el modelatge amb el torn. Aquest torn, format per dues rodes connectades amb un eix, es fa girar espitjant la roda inferior amb la planta del peu. Quan ja se li ha donat l’embranzida necessària només caldrà fer de tant en tant parell o tres de cops secs per tal de mantenir el ritme de les revolucions. Mentrestant les mans van treballant l’argila que es troba a la roda superior i d’una massa deforme es creen les formes més perfectes, amb simples moviments de dits. Al final, amb un filferro, el ceramista talla, d’una estrebada ben neta, allò que ha creat i ho separa del bloc de fang d’on ha sortit.
L’altra part màgica del procés de fabricació de la ceràmica és la cuita. Aquí és on entren en joc els pigments, que reaccionen de manera diferent en funció de la calor que se’ls apliqui. En aquest cas se’ns mostren les llibretes del ceramista plenes d’anotacions que ens ajuden a entendre la importància del procés: tot ceramista té en algun lloc ben apuntades les fórmules dels pigments, per tal de poder tornar a obtenir, si vol, el color encertat. Quan vaig veure les llibretes de Llorens Artigues em va venir al cap una petita rajola de ceràmica cuita que tinc a casa i que conté una carta de colors i un codi al costat de cada color. Havia pertanyut a Josep Aragay, artista noucentista i professor de ceràmica a l’Escola de Bells Oficis, i amb ella només havia de mirar el color i anar a la referència de la llibreta amb el codi del costat, on hi trobaria la fórmula. També vaig pensar en el meu avi, ceramista de Breda, que tenia entre els seus grans èxits l’haver aconseguit fer uns jocs de cafè negres a l’exterior i vermells a l’interior que feien un contrast molt bonic. L’obtenció d’aquell vermell de tant en tant encara és tema de conversa a casa encara que pugui semblar una collonada vist des de fora.
Les obres de la part inicial de l’exposició són les que el ceramista va fer en solitari i són les que ens revelen millor la personalitat de Llorens Artigas. Són peces extremadament sòbries i alhora amb formes perfectes que es basen en la tradició ancestral. De perfectes que són, les formes, sembla mentida que siguin fruit d’un bloc de fang i d’un procés manual. Llorens Artigas defuig qualsevol mena de decorativisme i allò que dóna un caràcter singular a les seves peces, totes molt semblants però cap d’igual, és la reacció dels pigments al foc. Aquesta manera de fer va crear escola al meu poble, la Breda que es va haver de reinventar quan ja no n’hi havia prou amb fer olles. Un dels ceramistes influïts per Llorens Artigas va ser Ramon Samon, que fou alumne seu a l’Escola Massana. En Samon era un home força avançat, amb inquietuds culturals i un ferm catalanista que aprofitava per vendre discos de la nova cançó a la seva botiga de ceràmica. També el meu avi, Francesc Mas, va beure de la font de Llorens Artigas i feia peces ceràmiques molt semblants encara que, en el seu cas, no va ser una influència directa sinó ambiental.
A la part final de l’exposició hi trobem la seva col·laboració amb els artistes de renom internacional. Especialment intensa va ser la seva relació amb Miró, que va deixar per a la posteritat més de 500 peces. Des del meu punt de vista aquesta part és menys interessant si volem apropar-nos a l’obra de Llorens Artigas perquè aquí no hi trobem el seu llenguatge personal sinó que hi llegim el dels artistes amb els que treballa. No obstant això, és curiós de veure com tècniques que poc han variat des del neolític van servir per expressar la modernitat més radical en temps de la tècnica sense entrar en cap mena de contradicció. Veient-ho hom reflexiona si potser no només ens hauriem d’abstenir de contraposar el Noucentisme a les avantguardes, sinó que ens hauríem de replantejar enfrontar tradició i avantguarda. Qui sap.
